A les dues veus superiors -escrites en forma de cànon i cantades sempre amb text- s’hi afegia un tenor amb valors més llargs i, gairebé sempre, instrumental. La temàtica del text, sempre profana, versava principalment sobre la caça, però també podia descriure batalles o escenes de carrer. S’hi imitaven sons com el lladruc dels gossos, els tocs de trompeta o el soroll de botzines. La versificació era lliure i combinava les escriptures sil·làbica i melismàtica. Certs passatges eren destinats a la coloratura, i la part final solia ser un ritornello en forma de cànon. Els grans compositors del segle XIV utilitzaren aquesta forma almenys una vegada; entre ells destacà Gherardello da Firenze, amb la famosíssima Tosto che l’alba. Niccolò da Perugia, Francesco Landini, Vicenzo da Rimini i Donato da Cascia foren altres autors que també n’escriviren.
f
Música