És la part de l’orgue situada a l’extrem de la tribuna o de la balconada del cor. Està estructuralment separada de l’instrument, però forma una entitat tímbrica pròpia dins el seu conjunt. Les primeres notícies que se’n tenen són de la de l’orgue de Rouen (Normandia), reparat el 1386 per Godefroy de Furnes. A Catalunya, aparegué per primera vegada a Barcelona el 1459 (orgue de Leonhard Martin) i a València el 1460 (Pere Pons), i, com a "orgue a la cadira", a Sant Mateu de Perpinyà el 1516 (Mn. Capdebós). A la primeria, i a l’igual de l’orgue major, tota ella era un blockwerk, és a dir un orgue sense divisió de jocs. L’exigència d’una sonoritat pròpia i contrastada feu que en la cadireta es comencessin a individualitzar les fileres de tubs en jocs independents, atesa la potència massa invariable de l’orgue major. Durant el Renaixement i el Barroc es perfilà el seu caràcter propi, de sonoritat clara, àgil i brillant, per comparació a les pròpies dels altres cossos de l’orgue. En l’orgue castellà, la cadireta esdevingué un cos interior, més contrastant que solista, situat sota l’orgue major, lloc que mantingué a l’època de l’orgue simfònic, a costa de perdre el nom i tota la seva originalitat. Modernament ha recuperat el seu caràcter de segon cos, després de l’orgue major.
f
Música