Originaris d’Alcúdia, formen un llinatge que comprèn organistes, fusters i orgueners, actius durant tot el segle XVII i fins a mitjan segle XVIII. Segons Antoni Mulet, el primer membre documentat d’aquesta família fou Jaume Caimari, que a vint-i-cinc anys (1597) era organista. Aquest fou seguit per un altre Jaume, en aquest cas fuster, els fills del qual, Joan, Miquel (mort el 1671), Damià (1640-1712) i Sebastià (1651-1723), destacaren com a orgueners. Els dos darrers construïren orgues grans i de bona qualitat arreu de Mallorca. Damià fou succeït pels seus fills Jaume i Damià (1692-1767), i Sebastià, per Jaume (~1680 - ?), Sebastià (1684 - ?), Joan Antoni (1688 - ?) i Joan Baptista (1694 - ?). D’aquesta quarta generació dels Caimari destaquen com a obres importants les de Damià. Reberen la tradició orguenera de fra Vicenç Pizà (segles XVI-XVII) i de la família Barrera (segle XVII), amb la qual estaven emparentats. Hereus encara del blockwerk gòtic, amb la piràmide dels principals ben representada, el seu plenum oscil·la entre quatre i onze tiradors. Conservaren la caixa plana de l’orgue gòtic aragonès, que la darrera generació transformà en caixa de tres cares, seguint el model valencià de Lluís Navarro. Figuren entre els primers que adoptaren el sistema castellà dels jocs partits amb el salmer cromàtic. Els seus instruments tenen com a base el joc de vuit peus en els manuals, el de setze en el pedal i el de quatre en la cadireta. Adopten un segon flautat de vuit peus en l’orgue major, cosa que esdevingué característica dels orgues mallorquins. Alguns altres membres de la família Caimari consten només com a fusters, tot i que això fa pensar que, seguint el costum de l’època, també podien exercir tant d’orgueners com d’organistes.