Consta de nou càntics de la Bíblia: Èxode 15,1-18; Deuteronomi 32,1-43; Primer Samuel 2,1-10; Habacuc 3,2-19; Isaïes 26,1-6; Jonàs 2,3-10; Daniel 3,26-45; Daniel 3,52-90; Lluc 1, 46-55. Aquests càntics són acompanyats d’estrofes poètiques, anomenades odes (oda), i tot el conjunt constitueix el cànon. L’oda segona, de fet, només es canta durant la quaresma, i durant aquest temps el cànon consta de tres odes, en lloc de nou. Per això hom parla de Triòdion, nom que designa també el llibre que conté els oficis quaresmals. Segurament és un vestigi de l’antic ús de cantar només tres odes durant la setmana i totes nou el matí del diumenge, al final de l’ofici de vigílies. Cada oda es compon d’un tropari inicial, anomenat hirmós, i d’una sèrie variant de troparis, les inicials dels quals poden constituir un acròstic. El cànon està dividit en tres parts, acabades cadascuna d’elles per una estrofa o antífona especial: hypakoí, després de la tercera oda, kontàkion, després de la sisena, i exapostilari, després de la novena. La introducció del cànon, que la tradició atribueix a sant Joan Damascè, tragué importància a una composició anterior, el kontàkion, que passà a ser cantat, en forma reduïda, després de la sisena oda. Els cànons acostumen a portar el nom del seu autor; entre els principals figuren, al costat de Joan Damascè, Andreu de Creta, Cosme de Màiuma (segle VIII), Teodor Estudita, Josep l’Himnògraf (segle IX), etc.
m
Música