El seu origen és difícil de precisar. Té elements del mateix sant Ambròs (antífones, himnes) i influències orientals dels segles V i VI, però l’origen més probable és el vell cant romà. Els llibres de cant sense notació aparegueren al segle VIII, i els primers manuscrits amb notació musical són del segle XII, la qual cosa indica que el cant s’havia anat transmetent de forma oral. A partir d’aquest moment comencen a aparèixer manuscrits amb notacions diastemàtiques que permeten la lectura dels cants. Presenten una escriptura semblant a les del nord d’Itàlia, que aviat evolucionà cap a la notació gòtica. Gregori Suñol, president de l’Institut Pontifici de Música Sacra, publicà l'Antiphonale Missarum (1935) i el Vesperale (1939) per a l’ús pràctic. Per a l’estudi paleogràfic s’apliquen els mateixos criteris que per als manuscrits gregorians. La semiologia promoguda per E. Cardine i L. Agustoni permet cercar-ne una interpretació objectiva. Quant a la modalitat, té característiques pròpies que el diferencien del gregorià: és més vague, en general no s’adapta a l'oktoekhos, disposa de més tons salmòdics i té més llibertat modal, amb alguns moments de cromatisme que evidencien el seu origen arcaic. Les semblances amb el cant gregorià mostren un origen comú abans de la remodelació d’aquest.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Metodo completo di canto gregoriano con un appendice per il canto Ambrosiano, secondo la Scuola de Solesmes, Desclée e Ci, Editori Pontifici, Roma 1935?, ...1952