El cant dels salms anglicà, sempre en llengua anglesa, seguí, fins a la Restauració (segle XVII), uns principis semblants als de la salmòdia gregoriana (la melodia original gregoriana sempre a la veu del tenor) utilitzant, però, acords de recitació per a declamar els versicles, a la manera de la tradició continental del fals bordó. A partir de la reforma litúrgica promoguda per Thomas Cranmer, el vincle amb el cant gregorià fou cada cop més feble. El repertori bàsic fou proveït, el 1550, per The Booke of Common Praier Noted, de John Merbecke, una col·lecció de cants adaptats o novament compostos. L’estil resultant situà la melodia principal a la veu superior i posà molt d’èmfasi en la comprensibilitat del text. Des d’aleshores, els cants consisteixen en breus formes binàries en què cada frase s’obre amb una part no mesurada (acord de recitació) prou flexible per a permetre d’encaixar-hi el diferent nombre de síl·labes de cada vers, i es tanca amb una fórmula cadencial en valors mesurats. Aquesta fórmula es repeteix diverses vegades segons les característiques especials de cada cant. La tradició del cant anglicà continuà, durant els segles XVII i XVIII, a les catedrals i altres centres religiosos importants. A partir del segle XIX, amb el moviment d’Oxford, s’inicià una gran campanya amb la pretensió d’estendre la seva pràctica a altres centres menors, fet que comportà una important activitat editorial i pedagògica. La incorporació de textos no sàlmics, en forma d’himnes congregacionals, permeté ampliar el repertori, tot i que no va estar exempta d’intenses disputes i controvèrsies de caràcter teològic.
m
Música