Consta de vuit tons o modes (quatre d’autèntics i quatre de plagals), com la música bizantina. La notació primitiva era semiogràfica, és a dir, signes neumàtics d’origen bizantí però combinats diferentment. Durant un llarg període que es prolongà ben bé fins al segle XVIII, els himnògrafs armenis aportaren, per a les celebracions litúrgiques, himnes d’una gran bellesa poètica i musical. Cal destacar, entre altres: Gregori Narekatsí (950-1010), Nersès Xnorhalí (1107-1173) i Nersès Lampronatsí (1153-1198). Els himnes presenten diverses formes: gantz(recitatiu), dagh (cant sil·làbic), etc. Al segle XVIII es feu una reforma musical que reduïa els signes i donava noms nous, de primer àrabs i després europeus, a les notes i introduí la diastematia. La darrera etapa (segles XIX-XX) representa l’adopció del sistema europeu de notació musical. Això facilità la introducció del cant polifònic que, des del segle XVIII, substituí l’antiga homofonia. Entre els compositors d’aquest període hom pot citar Mkar Ekmalian (1852-1902) o el vardapet Komitas (1869-1935). La música litúrgica armènia, que fins al segle XIX era, com totes les de l’Orient cristià, purament vocal, fou l’única a introduir l’ús de l’orgue en el culte.
m
Música