D’origen monàstic i popular, heretà melodies de l’Egipte faraònic i grecoromà, però també rebé influències jueves, siríaques i, en menor grau, àrabs; en aquest cas, la influència fou més aviat a la inversa. Els cants litúrgics s’han transmès sobretot per via oral (sovint els cantors eren cecs), i els manuscrits presenten una notació ecfonètica incipient, poc estudiada encara. Les principals formes musicals són: la litànica, la responsorial, l’antifònica (sobretot en les psalies) i la himnòdica (especialment en les theotokia). Hom distingeix entre els tons anual, festiu, penitencial, etc. Cant monòdic, que exclou tota polifonia, és acompanyat per instruments musicals, com els címbals (importats de l’Àsia Menor) i el naqus -instrument autòcton de percussió, consistent en una placa de ferro que és percudida amb una vareta metàl·lica-, que actualment és substituït generalment pel triangle. El sistre, usat antigament, és conservat per l’Església etiòpica.
m
Música