Va estretament unit a la tradició poeticolitúrgica. Així, cal esmentar, ja als segles II-III, els himnes de Bardesanes, a Edessa, compostos per a ser cantats a l’església, i, posteriorment, i per a contrarestar la doctrina poc ortodoxa de Bardesanes, els himnes de sant Efrem de Nísibis (segle IV), a la mateixa Edessa. Les principals formes himnòdiques cantades en les esglésies de tradició siríaca són: memra, madraixa, 'onita, soguita, 'enyana i tesbohta. Com en la tradició bizantina, també la música litúrgica siríaca coneix el sistema de vuit tons o modes, l'okt´oekhos, del qual, en la tradició sirooccidental, Sever d’Antioquia (segle VI) és considerat el pare. El cant siríac és monòdic, sense acompanyament, generalment de ritme sil·làbic, o binari o ternari, però també pot ser lliure, amb un melisme que pot arribar a ser florit, propi dels solistes. La notació, que aparegué en l’Alta Edat Mitjana, consistia en una mena de puntuació musicogramatical. Transmès sobretot oralment, alguns investigadors occidentals han fet modernament transcripcions d’alguns himnes. Destaquen els treballs dels estudiosos J. Parisot i J. Jeannin en la tradició sirooccidental, i de H. Husmann en la sirooriental.
m
Música