Persona que interpreta una copla o una estrofa a l’estil flamenc i que la converteix en cante mitjançant la tècnica musical (vocal) atribuïda al gènere artístic del flamenc. El cantaor clàssic reuneix una sèrie de característiques musicals i expressives que giren al voltant d’un concepte purista d’autenticitat. Fa un ús sovintejat de la cadencia andaluza o cadència frígia, canta al compás o ad libitum, sol (a palo seco) o acompanyat per las palmas, la guitarra o altres instruments (baix, violí, flauta, el cajón, etc.), jaleado i/o coreado, sense ball (cante p’adelante) o, en funció del ball (cante p’atrás), amb veu natural o afillá, amb rajo o sense (trencar la veu tot fent-la plorar). Acostuma a cantar assegut, amb l’esquena dreta i una gran tensió corporal, tot fent ús d’una mímica expressiva i accentuada i portant el compàs amb un peu. Aquesta imatge, basada en una extrema ambivalència fisicopsíquica que va des de la més continguda introversió fins al clímax emocional recorda el personatge del ciego cantador o intèrpret de romances, representant d’una tradició profundament arrelada en la cultura andalusa i la religiositat popular. Pel que fa a la qualitat dels cantaores, se sol distingir entre cantaores largos o enciclopédicos, amb un ampli repertori o amb tots els palos, tant jondos como festeros, i altres de menys abast musical, especialitzats sobretot en els cantes festeros (bulerías, tangos, fandanguillos, alegrías, etc.).
m
Música