Al segle XVII el terme feia referència a una composició instrumental que era transcripció d’una de vocal. El caràcter popular de la peça s’accentuà en afegir-se al títol la regió d’origen (canzone villanesca alla napolitana). La senzillesa de la seva estructura feu que Mozart l’evoqués a les seves Les noces de Fígaro (voi che sapete) o Cajkovskij a la seva quarta simfonia (al moviment lent assenyala in modo de canzone). Una darrera accepció identificà el terme amb un poema líric, a la manera de Píndar, que Dante normativitzà al seu De vulgaris eloquentia, i que més tard Petrarca flexibilitzà a favor d’un registre expressiu més intens.
Música