Vida
Probablement fou alumne del seu pare, a qui substituí com a organista de la catedral de Brescia el 1676. Durant els anys següents Pollarolo ascendí ràpidament en la seva carrera musical i el 1680 substituí Pietro Pelli com a director musical a la mateixa catedral. El 1690 fou escollit segon organista a Sant Marc de Venècia i dos anys més tard hi obtingué el càrrec de vicemestre de capella. Des del 1691 fins al 1707 les seves òperes es representaren als principals teatres venecians, fet que li atorgà una sòlida reputació com a autor escènic. A partir del 1696 fou director de l’Hospital dels Incurables, un dels quatre conservatoris venecians més importants. El 1702 competí pel càrrec de primer mestre de capella a la catedral, que finalment guanyà Antonio Biffi. Poc després es jubilà del seu lloc de vicemestre de capella a Sant Marc, però mantingué una intensa activitat com a compositor dramàtic fins el 1720. Pollarolo compongué prop de vuitanta-cinc òperes i quinze oratoris entre el 1680 i el 1722. Pertangué a la generació de Marc’Antonio Ziani i G.A. Perti, i les seves òperes es representaren a tot Itàlia, com també a Viena, Brunsvic i Ansbach. L’estil operístic de Pollarolo, que mostra la influència directa de G. Legrenzi i C. Pallavicino, es caracteritza per l’expressivitat dramàtica. En els seus recitatius hi ha un contrast entre una expressió èpica, exposada en notes de llarga durada, i una de més austera, exposada en passatges amb notes repetides. Els fragments melismàtics de les línies melòdiques solen aparèixer a les cadences que precedeixen les àries. Els recitatius acompanyats arribaren a convertir-se en punts culminants d’expressivitat, com pot observar-se en el seu oratori Rosinda (1685). A partir de la seva òpera Faramondo (1699), Pollarolo restringí la inclusió d'ariosi en benefici dels recitatius en estil secco o semplice. Les seves primeres àries eren curtes, però amb variacions en la repetició. Les àries acompanyades només amb el baix continu solien ser més nombroses que les acompanyades per orquestra. El baix acostumava a donar suport harmònic o evolucionar en patrons totalment independents del tema vocal, com pot observar-se en l’ària ’Non lagrimate, no', de l’òpera Roderico (1686). Algunes de les àries mostren una línia vocal preciosista. El seu estil operístic és considerat, en general, com de transició entre l’estil venecià tardà i el napolità. Pollarolo escriví també música religiosa, com ara cantates, motets i una missa.
Obra
Òpera
Roderico (1686); Onorio in Roma (1692); La forza della virtù (1693); Alfonso I (1694); Ottone (1694); La Santa Genuinda (amb la col·lab. de L. Lulier i A. Scarlatti, 1694); Irene (1695); Il pastore di Anfriso (inc., 1695); Gl’inganni felice (1696); Almansore in alimena (1696); Tito Manlio (1696); Rosimonda (1696); La clemenza d’Augusto (amb la col·lab. de S. de Lucca i Bononcini, 1697); Faramondo (1699); Il repudio d’Ottavia (1699); Il colore fa’ la regina (1700); Le pazzie degli amanti (1701); Semiramide (1713); Marsia deluso (1714); Ariodante (1716); Astinome (1719); més de 60 altres òperes perdudes
Música vocal
5 oratoris conservats (Rosinda, 1685; Jefte, 1702; Jesabelle, s.d.; Sansone, s.d.; Saule indemoniato, s.d.); 19 cantates per a v. solista i b.c./orq.; 67 àries i 5 duets amb acomp. de b.c./orq.; 7 motets o cantates religioses; 1 magníficat a 8 v., 4 vl., b.c.; 1 missa a 5 v.; nombroses obres perdudes (entre les quals prop de 10 oratoris) i dubtoses