Constituïren dues generacions d’artesans de l’orgue barroc, la influència dels quals arribà fins al migdia peninsular. El pare, Antoni, construí els orgues de Vallbona de les Monges (1731), Sant Pere de Reus (1732), Guimerà (1737), la Pobla de Cérvoles (1751) i Riudoms (1756), a més de reparar-ne molts altres. Continuaren la seva tasca Antoni, Felip i Josep Cases i Soler, els seus fills, el més destacat dels quals és Josep, que fou nomenat mestre d’orgues del monestir d’El Escorial després que realitzés l’ampliació de l’orgue de cor a seixanta-una notes (1772). Construí un realejo de dos teclats per a l’infant Gabriel (1773) i fou cridat a Sevilla (1777) per a l’arranjament dels dos instruments catedralicis. Els qui examinaren el seu treball no comprengueren les innovacions introduïdes i es produí una forta polèmica, en la qual el pare Antoni Soler, oncle de Josep Cases, defensà fermament l’obra del seu nebot. Josep treballà en l’orgue nou de Sarral (1788) i restaurà els de Vallbona de les Monges (1788), Sant Jaume de Bràfim (1792), Santa Maria del Socors (1795) i la seu de Ciutadella (1796).