Les arrels dels lligams entre la veu i el sexe es troben en les tradicions religioses i cortesanes del món antic. La seductora veu femenina del serpent del Gènesi trobava la seva correspondència amb el cant mortal, agut i femení, de les sirenes del món homèric. Probablement, l’origen de la prohibició de la veu femenina en els rituals religiosos de la tradició judeocristiana obeïa a una aplicació moral de la lectura d’aquell símbol. De fet, l’Església no començà a admetre la participació de la veu femenina en el cant litúrgic fins al Motu Propio de Pius X, el 1903. Es creu que la incorporació dels cantors eunucs a la litúrgia catòlica s’esdevingué al segle XII en el context de la geografia ibèrica a causa de la convivència amb la cultura mossàrab. Els primers documents que fan referència explícita de la presència de cantors castrats provenen de la Península i daten dels primers anys del segle XVI. A través dels seus respectius comissaris i mestres de cant, i atenent a criteris de rendibilitat musical, la institució eclesiàstica aconsellava la pràctica de la castració d’aquells escolans cantors que tenien destacades aptituds musicals, òbviament, amb el beneplàcit de les famílies, les quals sacrificaven els atributs dels seus fills a canvi de llur estabilitat laboral. Durant el període que va dels segles XVI al XVIII, les capelles hispàniques, especialment les de les catedrals, es van nodrir de cantors ’capons', tal com llavors se’ls anomenava, per a la interpretació de les parts agudes de la polifonia. El fet de trobar molt sovint durant aquell període tiples adults al servei de les catedrals fa pensar que es devia tractar, en realitat, de cantors castrats. Cal assenyalar com, a partir de mitjan segle XVI, es produí el progressiu desplaçament dels falsetistes hispànics de la capella pontifícia a causa de l’admissió dels primers cantors castrats, els quals eren també d’origen hispànic. A partir d’aquella època eren freqüents les remeses d’infants caponats de la Península Ibèrica cap a Roma per part de reputats mestres de capella. A la nòmina dels cantors de la capella papal de 1602-03, al costat dels cèlebres castrats Rossini i Grisardo, s’hi trobaven consignats diversos cantors hispànics sota el respectiu epígraf de spagnuolo eunuco. Val a dir que a partir de la meitat del segle XVI es constata també la presència de cantors castrats d’origen hispànic en altres centres musicals d’Itàlia, com Ferrara i Màntua. A partir del segle XVII, l’entrada dels castrats en el repertori operístic llançà a la fama els cantants italians. Les escoles de cant de Nàpols, amb F. Provenzale i N. Porpora, Bolonya, amb P.F. Tosi i F.A. Pistocchi, i les de Gènova, Milà, Mòdena i Florència, van nodrir Europa d’aquells cantants virtuosos. La seves extraordinàries capacitats vocals, amb els ornaments i les agilitats pròpies de l’estètica barroca associades a la seva particular morbidesa tímbrica, eren reclamades des de les corts més importants, mentre suscitaven una admiració desmesurada als principals teatres de les ciutats europees. Entre els nombrosos castrats virtuosos del segle XVIII -Caffarelli, Bernacchi, Carestini, Guadagni, Matteucio o Pacchiarotti-, cal destacar Carlo Broschi, anomenat Farinelli, el cèlebre sopranista vinculat a les corts espanyoles de Felip V i Ferran VI, i el famós contralt Francesco Bernardi, conegut amb el nom de Senesino, per a qui G.F. Händel escriví importants papers operístics. Al principi del segle XIX els castrats van començar a desaparèixer de l’escena pública. Les noves disposicions de Napoleó (1806) i els moderns ideals de l’òpera romàntica van marcar el declivi del model estètic que encarnaven aquells cantors. G. Meyerbeer s’encarregà de tancar el seu repertori amb Il crociato in Egitto, estrenat per Gianbattista Velluti, el darrer castrat que pujà als escenaris el 1830. A partir de llavors les funcions d’aquells cantants van quedar relegades al repertori eclesiàstic del Vaticà, on el castrat Domenico Mustafà hi dirigia la Capella Sixtina des del 1878. El 1902, i sota les pressions de L. Perosi, el papa Lleó X decretà l’exclusió dels castrats de la capella pontifícia. El darrer dels seus cantors, A. Moreschi, traspassat el 1922, deixà un document fonogràfic de la seva veu en un enregistrament que data dels primers anys del segle XX.
Bibliografia
- Barbier, P.: Historia de los castrati, Vergara, Buenos Aires 1990
- Medina Álvarez, A.: Los atributos del capón, dins Música oral del Sur, 3, 1998
- Rosselli, J.: The castrati as a Profesional Group a Social Phenomenon, 1550-1850, "Acta Musicologica", LX, fasc. II, 1988