En principi, es tracta en gran part d’oposicions binàries, com ara música culta/popular, religiosa/profana, pròpia/aliena, etc., que, sotmeses a un continu procés de rearticulació i agrupament, configuren tota una sèrie de categoritzacions a partir de les quals s’entén l’univers musical en qüestió. Òbviament, cada cultura estableix les seves pròpies categoritzacions i els dona més o menys importància segons el seu punt de vista particular. Entre els shuar de l’Amazònia, per exemple, no existeix un terme que equivalgui a la significació tan general que té el concepte de música. La categoria més inclusiva que coneixen per a classificar l’àmbit dels sons organitzats és la de nampesma, que es pot traduir per ’cant', i una de les categoritzacions més importants per al seu sistema cultural és la classificació establerta entre cants amb poder o sense poder, aspecte molt important per a la vida quotidiana del poble shuar. En societats de signe teocràtic, la distinció entre música religiosa/profana és fonamental. Al Japó, el conjunt d’estils i gèneres que s’entenen com a japonesos reben el nom genèric de hogaku, tot entenent-lo en oposició al conjunt de músiques internacionals, talment com la clàssica d’origen occidental o les populars modernes.
L’establiment de límits o fronteres conceptuals que separen i agrupen diversos elements és una conseqüència lògica de la pràctica de la cultura. Constitueix un fet quotidià i també és un fet científic; només cal pensar en la taxonomia. Dins de l’àmbit musical, entre les diverses fronteres interiors d’una certa transcendència que estableix la societat, s’ha de comptar amb aquelles que, de manera més o menys clara, delimiten les esferes de la música culta, de la música popular i, dins d’aquesta darrera, la frontera entre música tradicional (o ètnica) i popular moderna. Es tracta d’una tripartició que es considera punt de partida per a la recerca musicològica i que condiciona metodologies, valors i interessos de la disciplina. Aquesta tripartició es considera tan natural que poques vegades és qüestionada, o, fins i tot, es generalitza per a tot el planeta quan, de fet, es tracta d’una elaboració típicament occidental i que obeeix a una sèrie de valors socials molt concrets més que a criteris de natura intrínsecament musical. Aquesta tripartició, tot i que és criticable en molts aspectes, es troba fermament arrelada a la manera de pensar occidental, i posseeix una gran importància, tant conceptualment com pragmàticament, per a la nostra cultura musical. Per exemple, es manifesta quan en les operacions de recuperació i revaloració de la música de caràcter tradicional se’n destaquen els valors específics tot confrontant-los amb els de les músiques anomenades cultes i amb els de les músiques populars modernes. Però sobretot, cal no oblidar que quan es fa referència a alguna d’aquestes categoritzacions no es parla només de les produccions musicals estrictes, sinó també de la pràctica musical que les envolta i que, de fet, és la que els dona sentit: qui les realitza, on i quan s’executen, per a qui i per què s’executen, etc. Aquestes fronteres no s’han de veure com les línies mortes que en un mapa separen països i paisatges. Es tracta de fronteres vives. L’existència d’aquests límits té un paper dinàmic en la formació del nostre univers musical. És a dir, no és que hi hagi a priori un material, un conjunt de fenòmens musicals que hagi de ser distribuït en grups, sinó que la conceptualització d’aquests límits fa que, en moltes ocasions, la nostra societat també articuli i generi la seva matèria musical d’acord amb la idea que es té d’aquests límits.
A cadascun d’aquests tres àmbits li corresponen uns elements formals, unes significacions, uns actors, unes funcions socials i uns valors determinats. Però aquesta subdivisió de les músiques en els tres àmbits diferents no es fonamenta en criteris estrictament musicals referents a la matèria sonora, sinó en criteris contextuals de caràcter sociocultural. De fet, s’atorguen a les línies demarcadores de les fronteres internes de l’univers musical uns continguts d’acord amb la necessitat que la societat té de fer prevaler determinats valors. La prova més evident que aquesta partició del món musical no es basa en criteris intrínsecament musicals és en el fet que aquests criteris demarcadors també tenen carta de validesa per a altres aspectes de la cultura. Si les distincions que es poden realitzar entre música instrumental i música vocal, música tonal o atonal, o entre ritmes binaris i ternaris, se circumscriuen al fet estrictament sonor, les distincions entre culte, popular i tradicional van molt més enllà. De fet, són continguts socials que troben expressió en l’àmbit musical, talment com es troben així mateix en molts altres àmbits de la cultura. Així doncs, es parla, per exemple, de literatures cultes, de medicines populars o de cuina tradicional. Pel que fa a la música, es tracta d’una categorització d’una gran importància per a la societat occidental, ja que determina tant la pràctica musical com la base ideològica, fet que es reflecteix en el desenvolupament de la mateixa musicologia. Aquests tres àmbits, culte, tradicional (ètnic) i popular es perceben fortament diferenciats quan es pensa en els casos més acusats: una missa de F. Schubert, el cant de sega d’un camperol valencià o una cançó dels Beatles. No obstant això, qualsevol musicòleg sap que els límits entre aquests tres subuniversos no són tan clars: Com classificar moltes de les produccions musicals de saló del segle XIX? Les obres minimalistes es troben amb molta freqüència a mig camí entre allò que es percep com a música culta i popular; algunes realitzacions pròpies del folklorisme poden ésser etiquetades com a música ètnica o bé popular moderna, i hi ha nombrosos cants paralitúrgics, per exemple, que posseeixen característiques tant de la música culta com de l’ètnica. Però això no ha de resultar estrany en absolut; és el preu que cal pagar per tot intent taxonòmic que secciona un determinat espectre o continu fenomènic en unitats discretes. En vista de totes aquestes reflexions, tot estudiós del fenomen musical haurà de tenir en compte que aquest tipus de categoritzacions -com les que delimiten les esferes culta, tradicional o ètnica i popular moderna- no són naturals ni basades en fets fàcilment objectivables, sinó que es tracta de fronteres construïdes segons determinats valors socials. Això significa que, si des del punt de vista emic -és a dir, des de la perspectiva interna de la cultura-, amb relació a un moment i espai determinats, cal prendre’s molt seriosament les distincions que puguin fer aquestes fronteres, una perspectiva etic -externa a la cultura en qüestió- farà forçosament relativitzar la seva importància. Això no tan sols vol dir que possiblement s’erraria en voler exportar aquestes fronteres interiors amb tota la càrrega semàntica que impliquen a altres mons musicals llunyans a la tradició occidental, sinó que una musicologia amb vocació universal haurà de ser sempre extremament conscient de la subjectivitat cultural d’aquests límits conceptuals.
Bibliografia
- Martí, J.: Más allá del arte. La música como generadora de realidades sociales, Deriva, Sant Cugat del Vallès 2000