Aquests centres sovint s’encarreguen també de la programació d’activitats musicals diverses, la realització d’exposicions o l’organització de congressos.
Fou al segle XVIII que els governs es començaren a preocupar per la conservació del patrimoni cultural del país. El 1789 es crearen els Arxius Nacionals Francesos, i des de llavors molts països han dut a terme una tasca de recopilació, catalogació, estudi i difusió de material dispers. Entre els arxius més notables hi ha el Deutsches Musikgeschichtliches Archiv (Kassel, Alemanya), la Library of Congress (Washington capital federal), els Arxives Nationales de París, el Staatsarchiv de Viena, els Arxives Générales du Royaume a Brussel·les, la Public Record Office (Londres), el Bundesarchiv (Coblença, Alemanya), el Bundesarchiv de Suïssa o l’Archivo Histórico Nacional (Madrid). Tots contenen documents relacionats amb els aspectes més diversos de la història del país, entre els quals hi ha la història musical.
L’origen de les biblioteques és, pel que sembla, força remot. A Grècia i a Roma hi havia biblioteques importants, i la més destacable del món antic fou la biblioteca d’Alexandria, destruïda pels romans al segle I aC i que possiblement contenia documents musicals. Durant l’Edat Mitjana, a Europa les biblioteques es concentraven als monestirs. Algunes d’aquestes biblioteques monacals foren destruïdes per les guerres o senzillament foren abandonades. Entre les biblioteques que han conservat part dels seus fons destaquen les dels monestirs de Montecassino, Saint-Germain, Saint-Gall, El Escorial i Montserrat. L’arxiu de Montserrat, en part destruït durant la guerra del Francès, conté documents valuosíssims sobre la història musical del monestir i de Catalunya. A Anglaterra, després de la supressió dels monestirs, els fons dels seus arxius i biblioteques desaparegueren o passaren a mans d’institucions públiques, i a França la Revolució portà a la destrucció de gran part del seu patrimoni. No tot, però, desaparegué, ja que quan es confiscaren els béns eclesiàstics i dels nobles, entraren a formar part dels llavors ja anomenats biens nationaux. Els arxius catedralicis foren, juntament amb els monestirs, les biblioteques més importants al llarg de molts segles. Entre els més importants hi ha els d’Aquisgrà, Bolonya, Colònia, Florència, Milà, Salzburg, Canterbury, Durham, Worcester, Tarragona i Barcelona. Les universitats també han anat reunint, al llarg dels segles, fons notables. Entre les biblioteques universitàries europees cal esmentar les de Bolonya, Montpeller, Oxford i París. A part del seu propi fons, n’han rebut, per exemple, de monestirs desapareguts i d’altres universitats, de nobles, reis, prelats i d’altres col·leccionistes privats.
Les biblioteques nacionals, generalment, tenen els seus orígens en els fons privats, sobretot els pertanyents a grans famílies. Entre les biblioteques nacionals més importants hi ha les del Hague Gemeente Museum, del Museu Nacional de Praga i del British Museum. Pel que fa a les biblioteques públiques i museus, se’n poden trobar els orígens al segle XVI, i fins i tot abans. La seva gènesi podia ser religiosa, civil o privada. Possiblement els exemples més antics de biblioteca són les ratsbüchereien (biblioteques municipals) del segle XIV a Alemanya. Entre les biblioteques municipals més importants i antigues hi ha la de Nuremberg (fundada el 1429), Ulm (fundada el 1516) i Estrasburg (fundada el 1525). Eren institucions usades només per les classes altes, com ara aristòcrates i burgesos. El concepte actual de biblioteca pública, dirigida a la gran massa de la població, nasqué, però, al segle XIX. Moltes biblioteques públiques contenen col·leccions de música, i en alguns casos aquestes funcionen de manera semiindependent de la biblioteca. Aquest és el cas de la Biblioteca Musicale Andrea della Corte a Torí, la Henry Watson Music Library a Manchester, la Musikbibliothek der Stadt Leipzig i la New York Public Library of Performing Arts. Entre els museus dedicats a temes relacionats amb la música hi ha el Carolino Augusteum de Salzburg, el Musée Guimet a París, el Museum für Geschichte der Stadt (Leipzig) i el Victoria and Albert Museum (Londres).
Les fonoteques són de data molt més recent. Els avenços tecnològics pel que fa a l’enregistrament, especialment durant la segona meitat del segle XX, han obert noves possibilitats, i així les gravacions s’han introduït a biblioteques, museus, arxius i han portat a la creació dels anomenats arxius de so. La conservació sistemàtica per part dels governs dels enregistraments sonors data del final del segle XIX. Molts d’aquests primers enregistraments foren fets amb gramòfon, usat, per exemple, pels estudiosos del folklore. Aquest és el cas de J.W. Fewkes, que el 1890 enregistrà cançons dels indis nord-americans. El 1899 es fundà Phonogramm-Archiv de l’Akademie der Wissenschaften a Viena i poc més tard, el 1905, nasqué Phonogramm-Archiv a Berlín. Al llarg del segle XX les fonoteques proliferaren: Discoteca di Stato a Roma (1928), el Museu Glinka de Cultura Musical a Moscou (1937), la Fonoteca Nacional de París (1938), la Recorded Sound Section de la Llibreria del Congrés a Washington DC (1940). També destaquen els arxius de so de certes universitats, com ara els Archives of Traditional Music a la Universitat d’Indiana, la John Edwards Memorial Foundation al Folklore and Mythology Center de la Universitat de Califòrnia (Los Angeles) i els Stanford University Archives of Recorded Sound.
A l’Estat espanyol hi ha nombroses biblioteques, arxius, fonoteques i museus relacionats amb la música, centres que duen a terme les seves activitats, tant en l’àmbit públic com en el privat. Alguns dels centres més representatius a la península són l’Archivo de Música de Asturias, el Departamento de Musicología de la Institución Cultural El Brocense (Càceres), el Centro de Documentación Musical de Cantabria-Fundación Marcelino Botín Sanz de Santuola y López, el Centro de Documentación Musical de Andalucía (Granada), Eresbil. Archivo de Compositores Vascos (Errenteria, Guipúscoa), la Biblioteca de Música Española Contemporánea. Fundación Juan March (Madrid), el Centro de Documentación Musical (Madrid), el Centro para la Difusión de la Música Contemporánea, el Centro Superior de Investigación y Promoción de la Música (Madrid), el Gabinete de Documentación Musical (Madrid), l’Instituto Complutense de Ciencias Musicales (Madrid), l’Instituto de Bibliografía Musical (Madrid), el Seminario de Estudios de la Música Antigua (Madrid), el Centro de Música Histórica de la Universidad de Murcia, el Centro de Documentación de Aragón, la Sección Etnología (Terol), el Centro de Estudios Fol klóricos Eusebio Rubalcaba (Toledo), el Centro Etnográfico de Documentación. Fundación Joaquín Díaz (Valladolid), el Centro de Estudios de Folklore (Biscaia), la Institución Fernando el Católico i la Sección de Música Antigua (Saragossa).
Als Països Catalans destaquen l’Institut Valencià de Musicologia, el Centre de Recerca i Documentació Històrico-Musical de Mallorca, l’Archivo y Centro de Documentación de la Fundación Albéniz (Barcelona), el Centre de Documentació de la Música Contemporània, el Centre de Documentació Musical El Jardí dels Tarongers (Barcelona), el Centre de Documentació Musical de Catalunya, el Departament de Musicologia de la Institució Milà i Fontanals (Barcelona), l'Institut de Musicologia Ricart i Matas (Barcelona), el Museu de la Música de Barcelona i la Biblioteca de Catalunya.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Suñol i Baulenes, Gregori Maria: Assaig de repertori bibliogràfic musical, Monestir de Montserrat, Montserrat 1925
- Federació Internacional d’Associacions de Bibliotecaris i de Biblioteques: ISBD (PM): descripció bibliogràfica normalitzada internacional per a música impresa..., Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Institut Català de Bibliografia, Barcelona 1986
- Garrigosa i Massana, Joaquim: Catálogo de manuscritos e impresos musicales del Archivo Histórico Nacional y del Archivo de la Corona de Aragón, Dirección General de Bellas Artes y Archivos, Dirección de Archivos Estatales, Madrid 1994
- Martínez Leal, Juan; Ors Montenegro, Miguel: El Archivo de Fuentes Orales del Instituto de Cultura Juan Gil Albert, Alicante 1994
- Persia, Jorge de: En torno al patrimonio musical en Cataluña: archivos familiares, Ediciones de la Coria; Fundación Xavier de Salas; Biblioteca Nueva, Trujillo 2001