Vida
La seva personalitat i les influències rebudes de moltes fonts diferents converteixen Franck en un cas únic i difícilment classificable. La seva producció com a compositor, tot i ser molt irregular, conté algunes de les aportacions més significatives de la música instrumental de tot el Romanticisme. Aquestes suposaren un autèntic renaixement de la música de cambra, simfònica i per a teclat francesa de la darreria del segle XIX.
El seu pare, Nicholas-Joseph Franck, explotà les extraordinàries dots musicals de César des del moment que les descobrí. Ja el 1830 el matriculà al Conservatori de Lieja, on estudià harmonia amb Dassoigne-Méhul i on guanyà els primers premis de solfeig (1832) i de piano (1834). Aquests èxits encoratjaren el seu pare, que li organitzà una sèrie de concerts a Lieja, Brussel·les i Aquisgrà quan només tenia dotze anys. Les primeres composicions de C. Franck que ens han arribat estan relacionades amb aquelles primeres aparicions públiques com a intèrpret. Encara que la majoria d’aquestes peces són trivials, podem trobar-hi alguns exemples d’obres de més envergadura, com el Deuxième grand concerto, per a piano i orquestra, opus 11 (~1835), en les quals demostrà un talent per a la composició extraordinàriament precoç.
Al maig del 1835 es traslladà amb la seva família a París, però no fou acceptat al conservatori de la ciutat, perquè el reglament d’aquesta institució no permetia l’accés als estrangers. Mentre el seu pare tramitava la nacionalització francesa, debutà com a pianista davant el públic parisenc sense gaire èxit, i assistí a classes particulars amb Zimmermann (piano) i Rejcha (harmonia). Dos anys després, C. Franck ingressà al Conservatori de Música de París, on continuà les classes amb Zimmermann, a més de rebre lliçons de Leborne (contrapunt) i Benoist (orgue). Aconseguí els primers premis de piano (1838) i contrapunt (1840) i el segon premi d’orgue (1841), però no optà al Premi de Roma de Composició, perquè el seu pare preferia que es concentrés en la seva carrera de virtuós. Retornà a Bèlgica el 1842, i durant aquesta època compongué els seus Trois trios concertants, per a piano, violí i violoncel, opus 1 (1839-42), publicats per subscripció el 1843. El primer d’aquests, en fa♮ m, és l’obra més important de les compostes per C. Franck fins aquest moment i també de les que compongué durant els vint anys següents. És una peça musical caracteritzada per la utilització dels recursos cíclics propis de les seves obres de maduresa i influí probablement F. Liszt, que era un dels subscriptors de la publicació.
La pobra acollida del seu primer oratori, Ruth (1843-46), i el declivi de la seva carrera com a virtuós feren que la relació amb el seu pare empitjorés notablement. S’independitzà de la seva família el 1847 i l’any següent es casà amb Félicité Saillot Desmosseaux. A partir de llavors i fins al final de la seva vida, combinà les seves activitats com a organista, professor i compositor. Durant aquesta època produí poques obres importants, perquè dedicà molts esforços a la composició de l’òpera Le valet de ferme (1851-53), que mai no arribà a estrenar-se. Cal esmentar que les diverses temptatives de C. Franck en el camp de la música escènica no foren mai satisfactòries. En canvi, desenvolupà la seva faceta d’organista treballant a l’església de Notre-Dame de Lorette (1847) i a la de Saint Jean-François du Marais (1853). El 1858 fou nomenat organista de Sainte-Clotilde, on l’any següent inaugurà el nou orgue fet per A. Cavaillé-Coll. Gràcies a la fama que aconseguí, més com a improvisador que no pas com a compositor, al seu voltant es formà un grup de deixebles fidels conegut amb el nom de la bande à Franck. El grup era constituït per H. Duparc, que n’era el líder, A. Coquard, V. d’Indy, A. de Castillon, P. Benoit, A. Holmès, E. Chausson, G. Lekeu i A. Cahen, entre d’altres.
Entre el 1860 i el 1862, C. Franck compongué les Six pièces pour grand orgue, opus 16-21, que fou l’obra més important del seu catàleg des de l’opus 1. Fins i tot F. Liszt proclamà que era mereixedora d’un "lloc entre les obres mestres de J.S. Bach". És un grup de peces d’una gran dimensió, alguna d’aquestes en diversos moviments, i en les quals sovint imita la sonoritat orquestral; en destaca la segona, que es titula Grande pièce symphonique.
L’hivern de 1871-72 se succeïren una sèrie de fets que demostren que l’obra de C. Franck ja havia assolit un cert grau de reconeixement social. Entre aquests cal recordar la interpretació del Trio de salon, que forma part de l’opus 1, en la inauguració de la Societat Nacional de Música, així com la favorable rebuda de la interpretació d’extractes de la versió revisada de Ruth, i finalment el nomenament com a professor d’orgue del Conservatori de Música de París. Allà tingué entre els seus alumnes Rousseau, G. Pierné, V. d’Indy, L. Ganne i, esporàdicament, Bizet, Debussy, Dukas, E. Chabrier. Tot i això, la primera interpretació pública del seu nou poema simfònic vocal, Rédemption, el 1873, fou un fracàs. Al novembre del 1874, C. Franck assistí a la interpretació del preludi del primer acte de Tristany i Isolda de R. Wagner. Aquesta experiència fou decisiva en l’evolució de la seva música, perquè la impregnà d’un major cromatisme, tot i que els últims anys de la seva vida fou objecte de dures crítiques per part de Saint-Saëns, que pretenia defensar la música francesa de qualsevol influència wagneriana. Aquests accents wagnerians es reflecteixen especialment en el poema simfònic Les Éolides (1876) i en l’última part del monumental oratori Les béatitudes, començat el 1869 però que no fou completat fins el 1879.
Fou a partir d’aquestes obres que Franck compongué les peces instrumentals que en feren un dels grans músics del Romanticisme. Aquestes composicions es caracteritzen per un intent de renovació de les formes clàssiques mitjançant el tractament cíclic dels temes, la qual cosa donà al seu llenguatge una gran solidesa i alhora una forta personalitat. Amb tot, continuà component música vocal, com l’oratori Rébecca (1881) i les dues òperes Hulda (1885) i Ghiselle (1890), que fou completada pòstumament pels seus alumnes. Les tres últimes obres de cambra, el Quintette per a piano, dos violins, viola i violoncel (1878), la Sonata per a violí i piano (1886) i el quartet de corda Quatuor (1889), no tenen pràcticament precedents en la música francesa. La Sonata és probablement la seva obra més famosa, i des de la seva aparició no ha deixat de formar part del repertori habitual de molts concerts. Amb el Quintette, C. Franck retrobà l’interès pel piano, instrument amb el qual havia començat la seva carrera, però que no havia tornat a conrear des dels seus inicis musicals. D’aquesta necessitat de tornar al piano sorgiren dues obres amb orquestra, el poema simfònic Les Djinns (1884) i les Variations symphoniques (1885), i també dos tríptics per a piano sol, Prélude, choral et fugue (1884) i Prélude, aria et final (1887). En aquestes darreres obres fusionà el model de les composicions per a orgue de J.S. Bach amb el virtuosisme propi del piano, la qual cosa les converteix en peces úniques dins el repertori per a teclat. La Symphonie (1886-88), escrita en tres moviments, és l’exemple més paradigmàtic de simfonia cíclica del Romanticisme. En canvi, com a contrast a aquesta obra apareixen els poemes simfònics Le chausseur maudit (1882) i Psyché (1888), que segueixen la tradició lisztiana del simfonisme programàtic. En aquesta última època compongué les Trois pièces pour grand orgue (escrites el 1878 per a la inauguració de l’orgue d’A. Cavaillé-Coll del Trocadéro) i el que és considerat el seu testament musical: Trois chorals pour grand orgue (1890). Ajudat pels seus incondicionals, C. Franck anà guanyant prestigi en l’àmbit musical, que es reflectí en l’obtenció de la Creu de la Legió d’Honor, el 1885, i en la seva elecció, un any més tard, com a president de la Societat Nacional de Música, càrrec que conservà fins la seva mort, el 1890.
Obra
Òpera
Stradella (~1844); Le valet de ferme (1851-53); Hulda (1882-85); Ghiselle (1888-90)
Música vocal religiosa
Notre-Dame des orages, cantata, 1 v., pno. (~1838); Ruth, ègloga bíblica, v. solistes, cor, orq. (1843-46); Plainte des israélites, cantata, cor, orq. (~1865?); La tour de Babel, cantata, v. solistes, cor, orq. (1865); Rédemption, poema simf., S., veus fem., narrador, orq. (1871-72; 2a versió, 1874); Les béatitudes, oratori, v. solistes, cor, orq. (1869-79); Rébecca, escena bíblica, v. solistes, cor, orq. (1880-81)
Altres obres vocals religioses
Prop de 30 obres religioses breus, entre les quals: Messe solennelle: O salutaris, B., org. (1858); Messe à 3 voix, S., T., B., org., arpa, vlc., cb., op. 12 (1860); Cantique de Moïse: Cantemus Domino, cor, pno. (~1860); Ave Maria, S., T., B., org. (1863)
Música vocal profana
Hymne à la patrie, 1 v., orq. (1848, orquestració inac.); Marlborough, cor, org., pno. vlc., cb., 4 mirlitons (1869); Paris, oda patriòtica, T., orq. (1871); Patria, oda patriòtica, 1 v., orq. (1871); Le philistin mordra la poussière, cor, pno. (1875); La procession, 1 v., orq. (1888); Sis duos, S., A., pno. (1893); Premier sourire de mai, v. fem., pno. (1888); Hymne, 4 v. masc., pno. (1888); Cantique, cor, tr. (1888)
Altres obres vocals profanes
19 cançons, entre les quals: Les trois exilés (Chant national) (1848; B. Delfosse); Roses et papillons (1872; V. Hugo); Nocturne (1884; L. de Foucard); Les cloches du soir (1888; Desbordes-Valmore); S’il est un charmant gazon (V. Hugo)
Cambra
Grand trio, pno., vl., vlc., op. 6 (1834); Trois trios concertants, pno., vl., vlc., op. 1 (1839-42); Quatrième trio concertant, vl., vlc., pno., op. 2 (1842); Andantino quietoso, vl., pno., op. 6 (1843); Quintette, pno., 2 vl., vla., vlc. (1878-79); Sonata, la M, pno, vl. (1886); Quatuor, re M, qt. c. (1889); Mélancolie, vl., pno. (1911)
Orquestra
Variations brillantes sur l’air du Pré aux clercs, op. 5 (1834); Variations brillantes sur la ronde favorite de Gustave III, pno., orq., op. 8 (1834-35); Deuxième grand concerto, sol m, pno., orq., op. 11 (~1835); Première grande symphonie, op. 13, sol M (1840); Ce qu’on entend sur la montagne, poema simf. (~1845-47); Les Éolides, poema simf. (1875-76); Le chausseur maudit, poema simf. (1882); Les Djinns, poema simf. (1884); Variations symphoniques, pno., orq. (1885); Psyché, poema simf., cor, orq. (1887-88); Symphonie, re m (1886-88)
Piano
Première grande sonate, op. 10 (1835); Première grande fantaisie, op. 12 (a 1841); Deuxième fantaisie, op. 14 (1841); Deux mélodies, op. 15 (1841); Deuxième sonate, op. 18 (1841); Polka (a 1841); Églogue, op. 3 (~1844); 1er gran caprice, op. 5 (1843); Souvenir d’Aix-la-Chapelle (publ. 1845); Quatre mélodies de François Schubert, op. 8 (1844); Ballade, op. 9 (1844); 1re grande fantaise: sur des motifs de Gulistan de Dalayrac, op. 11 (1844); Fantaisie sur deux airs polonais, op. 15 (1845); Trois petits riens: Duettino, Valse, Le Songe, op. 16 (1845); Les plaintes d’une popupée (1865); Prélude, choral et fugue (1884); Danse lente (1885); Prélude, aria et final (1886-87)
Altres obres instrumentals
L’organiste, 55 peces, org./harm. (1858-90); Cinq pièces, harm. (~1858); Trois antiennes, org. (1859); Six pièces pour grand orgue, op. 16-21 (1860-62); Quasi marcia, harm., op. 22 (1862); Offertoire sur un air bréton, harm. (1871); Trois pièces pour grand orgue (1878); Trois chorals pour grand orgue (1890)
Bibliografia
- Clausse, J.: César Franck, Espasa-Calpe, Madrid 1980
- Emmanuel, M.: César Franck, Laurens, París 1930
- Gallois, J.: César Franck, Seuil, París 1966
- Indy, V. d': César Franck, Félix Alcan, París 1906