Vida
Fill d’una família nombrosa, sembla bastant probable que fos instruït pels organistes de Winchester James Kent i P. Fussell, tot i que gran part del seu aprenentatge fou autodidàctic, a partir de l’estudi personal dels concerts d’A. Corelli, i del Traité d’harmonie de J.Ph. Rameau. Cantà al Covent Garden amb només quinze anys, i aviat publicà una col·lecció de cançons i cantates. La seva carrera com a cantant solista fou breu, amb papers característics a les òperes pastitx de S. Arnold. En les primeres òperes que ell compongué arranjava també el llibret, i durant uns quants anys tingué com a col·laborador Isaac Bickerstaffe, que havia escrit altres treballs per a Thomas Arne i per a Arnold. Les seves millors obres foren escrites amb la seva col·laboració, com és el cas de Love in the City, paròdia d’una obra d’Arne, Lionel and Clarissa, una òpera que en la seva primera versió era un pastitx de fragments de peces de B. Galuppi i altres autors italians, o també The Padlock.
Compongué un gran nombre de petites obres escèniques i d’òperes que responen al tipus d’entreteniment líric sense pretensions que es desenvolupà a Anglaterra durant el darrer quart del segle XVIII. Les primeres obres presenten diàlegs parlats intercalats amb cançons, moltes d’elles imitacions d’àries italianitzants. A partir de la composició de The Waterman (1774), un petit intermezzo que assolí un gran èxit, l’estil de Dibdin tendí cap a una escriptura més planera, propera a l’estil de la balada anglesa. Charles Dibdin fou un dels primers compositors lírics anglesos que, com a bon seguidor de l’estètica italiana, introduí en el número de conjunt final una acumulació de personatges a la darrera escena d’un acte. Després d’acumular nombrosos deutes, el 1776 hagué de fugir a França. En la seva autobiografia, Professional Life, justificà aquesta marxa com el desig de conèixer nous materials per a les seves peces teatrals. Allà estudià i aplegà obres de Sedain, Ch.S. Favart i A.F. Marmontel, les quals adaptà, i fins i tot copià, en obres pròpies. Retornà a Anglaterra el 1778, però, de resultes d’una baralla per deutes amb l’empresari del Covent Garden, cap teatre londinenc no volgué contractar-lo. Com que les seves noves obres no assolien èxit, començà a publicar fragments d’algunes de les seves òperes. Associat amb un ric propietari, construí un nou teatre, el Royal Circus, on a part de muntar les seves pròpies produccions s’oferien també demostracions eqüestres i altres espectacles. Però els deutes el continuaren perseguint i finalment fou empresonat. Un cop lliure, decidí emigrar a l’Índia, i per tal de reunir els diners necessaris per al viatge realitzà una gira de concerts per Anglaterra. En embarcar, però, sentí paor del mar i desembarcà a Torbay, a la costa de Devon. Retornà a Londres, on oferí un espectacle anomenat Table Entertainments, amb els guanys del qual construí el petit teatre Sans Souci. Les seves cançons, que tingueren una àmplia difusió, es referien tant a fets contemporanis com a qüestions més festives i còmiques, amb exageracions de les parles locals. El 1842 G. Hogarth n’edità un recull de 306. Dibdin publicà una revista, "The Bystander", tres novel·les i una història del teatre anglès.
Obra
Òpera
Unes 40 òperes (la majoria afterpieces), entre les quals: Love in the City (publ. acte I, 1767); Lionel and Clarissa (1768); The Padlock (1768); Damon and Phillida (1768); The Ephesian (1769); The Wedding Ring (1773); The Waterman (1774); The Quaker (1885); The Seraglio (acabada per Arnold, 1775); The Islanders (1780); Jupiter and Alcmena (1781); Hannah Hewit (1798)
Diversos
Innombrables peces per al Royal Circus Theatre, table entertainments i dialogues per al Sadler’s Wells Theatre (entre aquests últims: The Brickdust Man, 1772; The Ladle, 1773; The Grenadier, 1773), i centenars de cançons, glees i catches (entre les quals, les recollides dins A Collection of English Songs and Cantats, op. 1, publ. 1763; A Collection of Catches and Glees, publ. 1772; Vaux Hall Songs, publ. 1773; The Passions in a Series of Ten Songs, publ. 1806)