Vida
Rebé la primera formació dels seus pares, que eren músics professionals. Després de la mort del seu pare la família es traslladà a París, on estudià al conservatori amb F. Kalkbrenner i P.J.G. Zimmermann (piano), V.Ch.P. Dourlen (harmonia), A.M.B. Barbereau (contrapunt) i J.F. Lesueur (composició). El 1832 guanyà el Premi de Roma amb la cantata Hermann et Ketty. Establert durant una temporada a la capital italiana, compongué música de cambra, per a piano i un rèquiem. Després de passar uns quants mesos a Alemanya retornà a París el 1835 per dedicar-se a la composició d’òperes. Entre la seva producció operística primerenca cal destacar La double échelle (1837), Le caïd (una paròdia de L’italiana in Algeri, de G. Rossini, del 1849) i Le songe d’une nuit d’été (1850, que malgrat el títol no està basada en l’obra homònima de Shakespeare). Substituí Spontini a l’Acadèmia Francesa el 1851, i a partir del 1856 fou professor de composició al Conservatori de París.
El fracàs de la seva òpera Le roman d’Elvire (1860) -que coincidí amb el clamorós èxit de l’estrena del Faust de Ch. Gounod- portà Thomas a un període de silenci que durà sis anys, després del qual presentà al públic parisenc l’obra que el dugué a la fama i que s’ha mantingut durant més temps en el repertori operístic: Mignon (1866). Basada en un llibret de J. Barbier i M. Carré (autors del text del Faust de Ch. Gounod) sobre un episodi del Whilhem Meister de Goethe, aquesta òpera es convertí en un dels màxims exponents de l'opéra-lyrique, que introduí Gounod i continuà J. Massenet (alumne de Thomas al Conservatori de París). L’obra s’estrenà a Barcelona el 1875. Amb els mateixos llibretistes, el 1868, Thomas compongué Hamlet, òpera que considerà sempre la seva obra més important i amb la qual intentà rivalitzar amb l’èxit del Roméo et Juliette de Gounod. El 1871 substituí D.F.E. Auber com a director del Conservatori de París, càrrec que ocupà -a excepció dels mesos que durà la Comuna- fins a la seva mort. Les seves últimes obres -l’òpera Françoise de Rimini (1882) i el ballet La tempête (1889)- no reberen l’aclamació de les anteriors. El 1894, després de mil representacions de Mignon, li fou concedida la Gran Creu de la Legió d’Honor.
Obra
Òpera
20 òperes, entre les quals: La double échelle (1837); Le panier fleuri (1839); Carline (1840); Le comte de Carmagnola (1841); Le guerrillero (1842); Angélique et Médor (1843); Le caïd (1849); Le songe d’une nuit d’été (1850); Raymond, ou Le secret de la reine (1851); La Tonelli (1853); Psyché (1857); Le carnaval de Venise (1857); Le roman d’Elvire (1860); Mignon (1866); Hamlet (1868); Gille et Gillotin (1874); Françoise de Rimini (1882)
Ballets
La gipsy (1839); Betty (1846); La tempête (1889)
Música vocal religiosa
O salutaris, motet (publ. ~1836); Sub tuum praesidium, motet (publ. ~1836); Veni sponsa Christi, motet (publ ~1836); Rèquiem (publ. ~1840); Missa solennelle (estr. 1857); Messe de l’orphéon (amb la col·laboració d’A. Adam i F. Halévy, s.d.)
Veu i piano
Prop de 30 obres per a veu i piano, entre les quals: Souvenirs d’Italie (publ. 1835); La vierge Marie (publ. ~1840); Belle folle espagnole (publ. 1844); Ange et mortel (publ. ~1855); Fleur de neige (publ. ~1880); Baissez les yeux (publ. 1897)
Altres obres vocals
4 cantates (entre les quals: Hommage à Boieldieu, estr. 1875); 2 escenes líriques (Bianca capello, 1831; Hermann et Ketty, 1832); 16 escenes corals per a 2 T. i 2 B. (entre les quals: Le chant des amis, publ. 1852; Le carnaval de Rome, publ. ~1864; La nuit du sabbat, publ. 1869)
Música instrumental
3 obres orquestrals (entre les quals: Marche religieuse, estr. 1865; Chant du psaume laudate, vl., orq., s.d.); 5 obres de cambra (entre les quals: Souvenir, pno., vl./vla., s.d.; Quartet de corda, op. 1, publ. 1833); més de 7 obres per a piano (entre les quals: Valse de salon, publ. 1851; Rêverie, publ. 1888)