De formació musical eclesiàstica, a vint-i-set anys era director de cor i organista de l’església de Sant Josep, a Boulogne, càrrec que abandonà set anys més tard per dedicar-se a la docència del piano i el cant. La projecció internacional li arribà amb la publicació del Système nouveau pratique et populaire pour aprendre à accompagner tout plaint-chant à première vue au moyen d’un clavier transpositeur, sans savoir la musique et sans qu’il soit nécessaire de recourrir à aucun maître (1860). Amb Le pianiste virtuose (1873), se situà en el corrent de l’època que, amb un esperit positivista i científic, reduïa l’estudi de la tècnica a l’estudi de l’exercici fonamentat en la recerca física, la qual cosa representava l’existència d’una tècnica pianística universal. Com altres mètodes contemporanis, Hanon prescrivia una hora diària de pràctica, però la seva finalitat era tan sols la cerca del domini del mecanisme a través d’una progressió molt ben racionalitzada.