S’anomenen així malgrat la confusió que pot comportar respecte a la categoria de classificació (vegeu cítara1). A més de ser un terme alternatiu per a designar el cistre, serveix per a denominar dos grups d’instruments: els derivats de l’antiga kithara grega i els instruments ètnics construïts amb una taula harmònica sobre la qual es fixa un joc de cordes paral·leles. Aquests tipus d’instruments ètnics es troben gairebé en totes les cultures tradicionals d’Europa, Àfrica i Àsia. Enmig d’aquesta gran varietat, els instruments més significatius són: la cítara de vara, amb les cordes esteses al llarg d’una superfície tubular, generalment de canya, com el mvet centreafricà, classificat com a cítara idiocord, ja que la corda neix de la mateixa escorça de la canya; les cítares de rai, formades per la juxtaposició en un mateix pla de diverses cítares de vara, i les cítares de taula, amb les cordes esteses sobre una superfície vibrant (saltiri, dulcimer). Aquests instruments molt sovint són coneguts amb els seus noms vernacles, locals o històrics, com la lira clàssica grega, el qanun àrab, que donà nom al nostre canó medieval, la kora africana o el címbalom hongarès. Les cítares populars europees han estat sovint incorporades a la música orquestral o s’han conegut més enllà del seu àmbit local mitjançant la difusió que n’ha fet el cinema, com és el cas de l’instrument típic austríac, la waldziter, que interpreta la música del film El tercer home (C. Reed 1949).
f
Música