Per a augmentar la sonoritat, les sabates dels ballarins van proveïdes d’unes plaques metàl·liques anomenades claquetes. Es distingeixen dues modalitats de claqué: l’americana, en la qual s’utilitza indiferentment el taló i la punta, i l’anglesa, en què només s’empren els cops de taló per a indicar el final de les peces. Anomenat en anglès tap-dance, en el seu naixement hi concorregueren influències molt diverses: el zapateado andalús, el clog dance irlandès i algunes danses africanes conservades pels esclaus negres dels EUA, que, juntament amb els seus descendents, foren els primers a practicar-lo. La seva evolució és paral·lela a la del jazz, amb el qual compar teix molts aspectes. Durant els anys trenta del segle XX conegué una gran difusió i constituí, en combinació amb les grans orquestres, un dels elements més característics de l’espectacle musical. Fred Astaire, Ginger Rogers, Gene Kelly i altres ballarins popularitzaren el claqué dins i fora dels Estats Units a través del cinema.
m
Música