El registre més greu s’anomena principale. Al principi del segle XVIII, gràcies al desenvolupament d’una tècnica especial que combinava una constitució física adequada, una gran habilitat labial i la utilització d’una embocadura molt petita i poc profunda, molts trompetistes s’especialitzaren en l’ús exclusiu d’aquest registre, anomenat, també, clarino. Aquesta tècnica els permetia d’arribar a l’harmònic vint-i-unè i, doncs, fer sons molt aguts, entre el do4 i el fa5. A partir del 1750 aquesta pràctica decaigué, probablement pel fet que es produí un canvi en l’estil musical. Així, els compositors del període clàssic gairebé mai no escriviren per a trompeta per sobre del dotzè harmònic. Actualment aquest terme es refereix a un estil d’interpretació amb la trompeta natural i al registre més agut en què és possible fer una escala diatònica.
m
Música