clau

f
Música

Clau de saxo tenor

© Fototeca.cat/ Idear

Mecanisme que supleix l’acció directa del dit per a tapar els forats d’entonació dels instruments aeròfons.

N’existeixen dues formes principals, les corredores i les d’eix. El sistema més antic de claus que coneixem són les corredores. Consisteixen en una plaqueta metàl·lica o de fusta, amb un orifici, que es desplaça per la superfície del tub en la direcció de l’eix, de tal manera que en coincidir aquest orifici amb un dels forats d’entonació aquest resta obert, i en qualsevol altra posició resta tancat. És un sistema que ha estat usat en instruments en què es volia alterar la llargada efectiva del tub, és a dir, la nota fonamental. És present ja en els aulos grecs i romans i, posteriorment, en alguns cromorns greus dels segles XV i XVI i en els bordons de les cornamuses. Les claus d’eix o giratòries funcionen amb un sistema de palanca amb un braç llarg que acciona una tapa fixada a un eix i folrada de pell anomenada sabatilla. En baixar, se situa a sobre del forat i el tapa; en pujar, contràriament, l’obre. Una molla garanteix que, en deixar la clau lliure, el forat resti obert. El mecanisme pot funcionar de forma inversa, és a dir, que en prémer la palanca s’obri el forat. Les primeres claus amb eix s’inventaren al principi del segle XV per a obrir i tancar amb el dit petit els forats més allunyats dels instruments de vent més llargs i greus, com la bombarda o les flautes greus. El mecanisme de la clau anava protegit amb una fèrula de fusta que envoltava el tub, o amb una caixeta metàl·lica, el barrilet o fontanella. Aquest tipus de clau és present gairebé en tots els instruments de vent més greus de les famílies renaixentistes, en les flautes, els baixons, les xeremies i les cornetes. Diferents maneres de fixar les palanques i les molles al tub defineixen les diverses èpoques i els constructors. A partir del segle XIX s’inventaren mecanismes complexos que mouen més d’una tapa, amb eixos concèntrics i llargues transmissions, per facilitar les digitacions cromàtiques i estendre el registre dels instruments. Una de les més famoses, encara emprada en molts instruments actuals és el sistema desenvolupat per Th. Böhm (sistema Böhm).