Fou deixeble de Ricardo Dorado a Madrid i de Samuel Rubio a El Escorial. El 1960, gràcies a una beca d’intercanvi cultural del Ministeri d’Afers Estrangers, anà a ampliar coneixements a l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma, on fou alumne de G. Petrassi, Boris Porena i Bruno Maderna. Tornà a Madrid el 1963, i el 1969 la seva obra Solo a Solo, per a flauta i guitarra, guanyà el premi convocat per Joventuts Musicals. Aquest fou el punt de partida d’una carrera compositiva marcada per l’èxit i el reconeixement. Entre d’altres, guanyà el premi de la Radiotelevisió Italiana per Al-gamara (1972), el del Sindicato Nacional de Espectáculos per Nebulosa (1973) i el Premio Internacional Reina Sofía per Concierto Imaginante (1984).
Del conjunt de la seva obra cal destacar les peces orquestrals, com la Sinfonía (1976, Premio Internacional Manuel de Falla), el Concierto de Otoño (1989), el Concierto de amor (1986), per a violoncel i orquestra, i el Concierto para voces y orquesta (1984). L’any 1996 fou nomenat vicepresident del Consejo Iberoamericano de la Música i guanyà el Premio Nacional de música pel conjunt de la seva trajectòria. Fou considerat un dels compositors més notables de la seva generació.