La seva forma i posició varia segons el tipus d’instrument: en els instruments amb mànec (violí, guitarra, etc.), és situat a l’extrem del mànec oposat a la caixa de ressonància; en els instruments sense mànec (clavicèmbal, piano, etc.), és una taula de fusta dura, al costat de la taula harmònica i orientada en el mateix pla que aquesta. Des de l’antiguitat, a l’extrem del mànec de molts cordòfons hi havia un espai per a fixar les clavilles. Però fou en l’instrumentari medieval on es definiren les formes bàsiques dels diferents tipus de clavillers. Entre els fixats al mànec, els més característics són el claviller massís, travessat per les clavilles i amb les cordes fixades a l’extrem d’aquestes que l’ha travessat (guitarra antiga, llaüt), i el claviller buidat, on les clavilles travessen una caixa oberta que permet fixar les cordes a la seva part central (família dels violins). La forma del claviller és característica de cada instrument. Els més estesos són els plans (llaüt, guitarra i mandolina) i els tallats en forma de voluta o cargol (violins, violes d’arc). La inclinació del claviller respecte al mànec ajuda a estabilitzar l’afinació de les cordes i, alhora, és un tret que contribueix a definir el tipus d’instrument. La guitarra, per exemple, té el claviller en el mateix eix del mànec; en canvi, el del llaüt fa un angle pronunciat cap endarrere. En la guitarra moderna s’hi afegeix un mecanisme auxiliar per a moure les clavilles anomenat claviller mecànic, que aparegué a la segona meitat del segle XIX.
m
Música