Dotat d’un o de dos teclats, amb el teclat i les cordes propis del clavicèmbal a la part superior, disposava a la part inferior de dos o tres jocs d’orgue generalment de dimensions reduïdes, com ara un bordó de 8', flautat de 4’ i de 2'. A Espanya, seguint la tradició dels jocs partits, podien disposar d’un flautat de mà dreta de 8', un bordó de 4', i un baixó o bé un oboè-regalia, com a llengüetes. El funcionament de les manxes per a la provisió d’aire anava a càrrec d’un manxaire, o bé del mateix intèrpret gràcies a un pedal que sobresortia a l’altura del peu dret (similar a l’harmònium). Els tubs petits eren sobre el salmer (sota el teclat, darrere la manxa), mentre que els més llargs restaven estirats al llarg de la cua, sota les cordes. Els costats quedaven tancats, delimitats per les mateixes potes, amb portetes que podien obrir-se. El so era original i brillant. Conegut des del segle XVI, fou molt apreciat en les funcions litúrgiques i concerts dels segles XVII i XVIII. Dom Bédos de Celles, en el seu tractat L’art du facteur d’orgues (1776-78), en descriu un de tres teclats i amb quatre jocs. Convé no confondre’l amb l’orgue-piano (pianoforte + orgue), anomenat també melòdica (J.A. Stein, 1772).
m
Música