En el seu sentit més ampli consisteix en una sèrie de peces vocals profanes, especialment madrigals (madrigal), unides per un argument més o menys ben definit. El primer teòric que definí i utilitzà el terme fou el musicòleg Alfred Einstein al principi del segle XX. L’exemple més famós del gènere apareix en L’Amfiparnaso (1597) d’O. Vecchi. El compositor la subtitulà comedia harmonica, tot i que en el pròleg de la partitura la definí com a comedia musicale. Es tracta d’una obra formada per un pròleg i tres actes per a cinc veus sobre un text dialogat, però sense individualització musical dels personatges. Anteriorment, sorgiren altres obres susceptibles de ser incloses dins el gènere, com Il cicalamento delle donne al bucato (1567) o Il gioco di primiera (1569), d’Alessandro Striggio, Pantalone e Zanni (1588), de R. de Lassus, i Mascarate piacevoli e ridicolose (1590), de G. Croce. El gran continuador de Vecchi fou Adriano Banchieri amb les seves comèdies madrigal La pazzia senile (1598), Barca di Venetia per Padova (1605) o Festino nella sera del giovedi graso avanti cena (1608), considerada com l’última pàgina emblemàtica del gènere.
f
Música