El terme també s’aplica a l’obra musical creada amb la finalitat de la seva execució sonora. El procés de creació d’una obra musical té present i utilitza, a voluntat del compositor, tots els elements propis del llenguatge musical com ara la forma, la melodia, el contrapunt, l’harmonia, el timbre, el ritme i el metre, i també es pot definir a partir d’aspectes propis de la interpretació com són el tempo, l’articulació i el fraseig, els matisos i el caràcter de l’obra. A més a més dels paràmetres musicals esmentats, l’autor en disposa d’extramusicals com ara la utilització de textos literaris o de recursos simbolistes, programàtics, aleatoris, escenogràfics, etc. Aquest procés, que en principi pressuposa una total llibertat en l’acte creador, és afectat, però, per una sèrie de factors inherents a l’autor que determinen, o si més no condicionen, l’acte creatiu; a part dels trets del mateix creador (talent, personalitat), el factor determinant més important és la seva situació històrica, ja que en depèn en gran part el tipus d’elements compositius i estètics que poden aparèixer en l’obra: una simfonia del període romàntic té pocs elements en comú amb un organum de l’Edat Mitjana o una obra electrònica del segle XX, per exemple. Altres factors, com el geogràfic o l’entorn sociopolític o religiós, també es revelen elements clau en el procés creatiu en comparar autors coetanis.
Els termes llatins compositio i componere apareixen en la literatura musical des de l’Edat Mitjana. Guido d’Arezzo, al segle XI, utilitzà el terme componenda referint-se a una melodia, i Johannes de Grocheo (~1290) fou dels primers que utilitzaren l’expressió musica composita aplicant-la a la música polifònica. La base del llenguatge musical durant l'Edat Mitjana i el Renaixement fou el sistema modal. Aquest sistema fou el suport de les melodies primitives homofòniques i després donà pas a les formes polifòniques com l'organum, el motet, la chanson, la ballata i el madrigal. El Renaixement conservà algunes de les formes de l’Edat Mitjana com el motet i el madrigal, encara que aquest deixà de ser estròfic i al segle XVI passà a ser a cinc veus en lloc de quatre. D’altres formes com l'organum desaparegueren. El diatonisme donà pas a la musica ficta, i les unitats de sonoritat vertical eren combinacions entre l’acord de 3a i 5a i l’acord de 3a i 6a, encara que aquests acords no eren concebuts com a tals. La música instrumental començà a independitzar-se de la vocal.
El Barroc originà canvis importants en el procés compositiu, ja que en el camp harmonicotonal es produïren dos esdeveniments de gran importància. D’una banda, l’assentament de l’acord al final del Renaixement i la seva utilització com a recurs bàsic compositiu originaren el naixement del baix continu i del baix xifrat al final del segle XVI i, com a conseqüència, el desplaçament de la polifonia cap a la monodia acompanyada. Així, una nova concepció harmònica s’imposà primer a Itàlia i posteriorment a Alemanya, Anglaterra i, a mitjan segle XVII, a França. D’altra banda, la creixent expansió harmònica, la cromatització en els encadenaments d’acords en obres vocals durant la segona meitat del segle XVI, la introducció de la 7a en l’acord de dominant (originant l’interval de 5a disminuïda ja no com un interval produït per notes de pas sinó com un interval propi i característic de l’acord) i la polarització dels modes major i menor, provocaren diversos intents de temprament, que culminaren amb el temprament igual, al final del segle XVII, que donà pas a la tonalitat com a base del nou llenguatge musical. També el procés final d’emancipació de la música instrumental envers la vocal ocasionà noves formes com el concert, la sonata barroca, etc.
La concepció estètica del Classicisme impulsà la simplificació harmònica de l’època barroca i un nou concepte de refinament melòdic. Les incursions constants en tonalitats veïnes de l’època anterior deixaren pas a una seqüència harmònica més simple, diàfana i cristal·lina, anomenada harmonia funcional. Aquesta harmonia funcional fou bàsicament l’acompanyament que sustentava l’elegant línia melòdica classicista inspirada en el lied, i consistia a presentar les funcions tonals bàsiques (tònica, subdominant i dominant) amb una clara tendència cadencial. La periodització generalment de quatre compassos contribuí a l’ús sistemàtic de la frase quadrada, potenciant així la idea de simetria estructural, com també el procés continu de conclusió i recomençament. En el pla formal, la sonata, la simfonia i el quartet de corda foren tres de les noves aportacions clau del període clàssic.
En el Romanticisme convergiren les obres basades en les estructures formals iniciades durant el Classicisme (sonata, simfonia i concert) amb altres de petites dimensions i estructura formal lliure, com les peces de caràcter o les peces de saló. Quant al llenguatge tonal, lfuncional arribà al seu zenit al final del segle XIX.
El Segle XX fou una amalgama de tendències estètiques i estilístiques diferents convivint conjuntament. Mentre que uns autors prosseguiren el llenguatge tonal dins la tradició del segle XIX o, si més no, no trencant-hi definitivament, d’altres el consideraren obsolet i idearen noves bases de llenguatge com el dodecatonisme, el serialisme, la música electrònica, la música concreta, aleatòria, etc. El trencament amb la tradició tonal del segle anterior també portà necessàriament a la ruptura amb les formes clàssiques i, per tant, amb la idea de concepció de l’obra: la forma neix cada vegada diferent arran de l’organització del material temàtic que la genera.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Rabassa, Pere: Guia para los principiantes que dessean perfeycionarse en la compossicion de la mussica, Valencia 1724-1738
- Primer encuentro sobre composición musical: Valencia 1988, textos y ponencias... organizado por la Asociación Valenciana de Música Contemporánea, Generalitat Valenciana, Área de Música del IVAECM, Valencia 1989
- III Encuentro sobre composición musical: textos y ponencias, Área de Música del IVAECM, Valencia 1991
- Andreví i Castellar, Francesc: Tratado teórico-práctico de armonía y composicion, Imp. y Lib. de D. Pablo Riera, Barcelona 1848
- Lleys i Agramont, Jaume Joan: Tratado teórico práctico de armonia y composicion musical: estracto de lo más útil que contienen las obras últimamente publicadas en Europa con adiciones y un gran número de ejemplos demostrativos de todas las materias tratadas en esta obra, Juan Budó, editor de música, Barcelona ~ 1850