concertant

m

Música

A partir del Classicisme, adjectiu que s’aplica a obres basades en el diàleg entre un o més solistes i un grup instrumental més nombrós, semblantment a la manera del concerto grosso barroc.

La Simfonia concertant en mi? M per a violí i viola, KV 364, de W.A. Mozart, i el Grand duo concertant per a clarinet i piano, de C.M. von Weber, en són dos exemples representatius. D’altra banda, abans de l’establiment definitiu del quartet de corda a l’opus 9 de F.J. Haydn, s’anomenava quartet concertant la disposició instrumental de solista i tres instruments acompanyants. L. van Beethoven feu imprimir a la portada de la seva Sonata a Kreutzer per a violí i piano, "scrito in uno stilo molto concertante, quasi come d’un concerto".