Aquesta expressió prové d’una visió crítica d’aquest tipus de música que posa en dubte la legitimitat d’imposar l’audició musical i que apunta els seus efectes perversos. El concepte de contaminació musical condemna l’ús decoratiu i superflu de la música, sense per això negar o deslegitimar el paper secundari, però constitutiu i orgànic, que aquesta mateixa música pot exercir en una sala de ball o en una pel·lícula. Els motius de la proliferació de la música ambiental s’han de buscar en la facilitat actual per a reproduir la música i en les característiques de l’orella, un òrgan que rep els estímuls de manera multidireccional (no cal dirigir l’orella cap a la font sonora per a percebre-la) i que sempre es manté alerta.
La crítica a la música ambiental es fa des d’una perspectiva que considera que l’audició musical ha de ser fruit d’una decisió conscient i voluntària, com ho és, d’altra banda, la lectura d’un llibre o l’assistència a una representació teatral. Reivindica, per tant, el dret de cadascú a escoltar només la música que vulgui escoltar i quan vulgui fer-ho. En aquest sentit, la música ambiental suposa una coacció objectiva a la llibertat de l’individu atès que, tot i que la seva presència no el molesti, aquest no pot decidir no sentir-la. També cal assenyalar que la crítica envers la música ambiental no és una crítica de la música que s’obliga a escoltar (és a dir, no depèn del tipus de música que s’imposa), sinó de l’obligatorietat de l’audició.
D’altra banda, la contaminació musical té conseqüències perverses sobre la consideració del fet musical. En efecte, la presència constant de música la desvalora, ja que s’utilitza amb un propòsit exclusivament decoratiu i gairebé narcòtic. Aquest fenomen acostuma l’orella a no concentrar l’atenció en el fet musical i, per tant, a refusar qualsevol música que exigeixi per al seu gaudi una audició atenta o exclusiva. En aquest sentit, l’omnipresència de la música ambiental pot acabar comportant la desaparició de la música.