En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost del tipus llaüt amb mànec. S’anomena també verra i violó. De les antigues violes, conserva l’esquena plana i les espatlles caigudes, a més de l’afinació per quartes. Té uns dos metres d’alçada i es toca dret, recolzant l’instrument en una pica telescòpica. Sona una octava més greu que el violoncel, i la seva música s’acostuma a escriure una octava més aguda del que sona (instrument transpositor a l’octava). El nombre de cordes ha anat oscil·lant al llarg de la seva història, si bé s’ha estabilitzat en quatre o cinc, afinades, del greu a l’agut, mi-1, la-1, re1, sol1 o do-1, mi-1, la-1, re1, sol1. El seu nom deriva del llatí contra i bassus -'baix', ’de poca talla', o també ’a sota'-. Les parts més importants de què consta són la caixa de ressonància i el mànec, sobre el qual són disposades les cordes, que es freguen amb l’arquet. La caixa de ressonància forma el cos de l’instrument, alhora que li confereix la seva sonoritat. Es compon principalment de la tapa, el fons i els riscles. La tapa té forma de pera, amb dues entrades cap al centre que afavoreixen el pas de l’arquet, i, al contrari que el violí, les esquenes caigudes. És la part més important de la caixa de ressonància, i normalment és de fusta d’avet. La seva llargada varia de 98 a 125 cm, i l’amplada pot oscil·lar a la part alta de 43 a 53 cm, i a la baixa, de 59 a 68,5 cm. És de forma convexa per a sostenir millor el pes de les cordes sobre el pont. Als costats té dues obertures acústiques o efes que comuniquen la vibració de l’aire interior amb el de fora. El fons és l’esquena del contrabaix i, a diferència del violí, és pla, i pot ser de fustes diverses, com arç, pollancre o castanyer. Els riscles són les cintes primes de fusta que uneixen la tapa amb el fons. Per reduir-ne el gruix es fan de fustes dures com la noguera. A la part interior hi ha l’ànima -cilindre de fusta d’1 cm de diàmetre situat entre el fons i la tapa- i la barra harmònica, paral·lela a les cordes i disposada a l’esquerra d’aquestes per la part interior amb la funció de fer de contrapès a la tensió de les cordes. El mànec és un semicilindre de fusta, normalment de blada, inserit per la part inferior al cos de l’instrument. A l’extrem oposat al de la caixa de ressonància hi ha el cap, amb la voluta i el claviller. A la part anterior hi ha encolat el batedor, on els dits de la mà -generalment l’esquerra, si l’intèrpret és dretà- premen les cordes. Fixades al cordal, les cordes recolzen en el pont, que en transmet la vibració a la tapa harmònica.
En el contrabaix s’utilitzen dos tipus d'arc. Un, l’anomenat arquet francès, és com el del violoncel però més curt i pesat. S’utilitza sobretot a França, Anglaterra i cada cop més als Estats Units. L’altre, anomenat arquet Simandl, o arquet alemany, s’empra a Àustria, Alemanya, l’Europa central i els Estats Units. És corbat cap enfora, de cerres molt distanciades de la vara i amb una nou molt alta. F. Simandl, que fou professor a Viena al segle XIX, racionalitzà l’arquet emprat pel virtuós D. Dragonetti (1763-1846), comú al principi del segle XIX. Lfrancès s’usa agafant-lo per sobre com en tots els altres instruments de la família del violí, mentre que l’arquet alemany s’agafa amb el palmell de la mà girat cap a dalt, com en les violes d’arc. L’arquet francès demana bastant pes per a fer sonar la corda, mentre que l’alemany és capaç de produir sons molt piano però timbrats, alhora que pot emetre un so fort i robust. En canvi, l’arquet francès possibilita un control més gran i una major varietat en l’articulació.
Evolució històrica de l’instrument
Els primers contrabaixos són del segle XVI, època en què ni la seva forma ni les seves mides estaven encara estandarditzades. Les famílies d’instruments experimentaven amb el registre greu, i es creaven nous membres que tenien la funció de reforçar la base de tota l’estructura harmònica. Els primers exemplars foren contrabaixos de viola d’arc, anomenats genèricament violones, arciviolones o contrabassi di viola, que tenien un nombre variable de cordes. En els seus escrits, Martin Agricola (1529) n’esmenta un model de sis cordes, i M. Praetorius (1620), un de cinc. Les seves obertures acústiques eren, com en la viola, en forma de C; solien tenir trasts, i en alguns casos també roseta. Els contrabaixos actuals encara tenen trets d’aquests primers instruments: esquena o fons pla, espatlles estretes i afinació per quartes. Durant el segle XVII predominaren dos tipus de contrabaix: el tipus viola d’arc, d’esquena plana i cap decorat, i el tipus violí, sense trasts i amb voluta i obertures acústiques en forma d’efa. El nombre de cordes era variable en ambdós casos. Fins al segle XVIII, a Àustria i Alemanya tenien cinc o sis cordes, i a Itàlia, tres o quatre. Durant aquest segle, el model normal a Alemanya i Àustria fou el contrabaix de cinc cordes afinat per quartes, mentre que a Itàlia i França el normal continuava essent el de tres o quatre cordes.
El contrabaix de tres cordes (la-1, re1, sol1 o sol-1, re1, sol1) fou el més habitual juntament amb el de quatre durant el segle XIX. A Itàlia fou molt emprat el de tres cordes, sobretot a les orquestres dels teatres d’òpera, però a Berlín, a l’Òpera de Viena o a l’Òpera de París eren de quatre. Per a poder doblar a lbaixa la nota més greu dels violoncels (do1), feia falta afegir una cinquena corda, afinada en do (do-1). Avui dia, a Alemanya la secció de contrabaixos de totes les orquestres és integrada per instruments de cinc cordes. En canvi, a França, Itàlia o Espanya les orquestres continuen tenint -tret d’algunes excepcions- instruments de quatre cordes. Quan cal, els instrumentistes abaixen temporalment l’afinació de la quarta corda, la més greu, de mi-1 a do-1, mitjançant un dispositiu que permet prolongar el tir de la corda.
El contrabaix en els conjunts instrumentals
El contrabaix és emprat principalment en l’orquestra, constituint la base del so d’aquesta formació. En un principi fou utilitzat per a tocar el baix continu, i el seu paper es limitava a doblar els violoncels a l’octava greu. La França de la primera dècada del segle XIX l’introduí en orquestres d’òpera, i ràpidament aconseguí una plaça regular en totes les orquestres en general. El 1756, a Mannheim, la gran orquestra de la ciutat, formada per 46 instrumentistes, tenia quatre contrabaixos i l’orquestra de Haydn, a la cort vienesa del príncep Esterházy, en disposava de dos. Fou durant el Classicisme que assolí la seva majoria d’edat, en ser-li assignades, dins de l’orquestra, parts de solo importants. Algunes pàgines de W.A. Mozart, com la famosa ària "Per questa bella mano", per a baix i contrabaix, o de Joseph Haydn, així ho demostren. També en aquesta època aparegueren els primers concerts per a contrabaix i cap al 1765 ja n’hi havia uns 28. Entre els compositors que s’hi dedicaren cal esmentar J. Haydn, K.D. von Dittersdorf, J. Sperger, A. Zimmermann o F.A. Hoffmeister. Al segle XIX, L. van Beethoven, F. Schubert, R. Schumann, F. Mendelssohn i H. Berlioz, entre altres compositors, feren necessària la creació d’una tècnica instrumental nova. La tècnica orquestral moderna és difícil, i compositors com A. Schönberg, R. Strauss o I. Stravinsky n’hi han dedicat parts de solista. Cal recordar, també, les Variaciones concertantes de J. Ginastera, compositor argentí d’ascendència catalana. En la música de cambra, el contrabaix s’ha usat en diverses formacions, com ara el quintet, el septet o l’octet; destaquen el septet de Beethoven o els quintets de cordes d’A. Dvorák o S. Prokof. Pel que fa als intèrprets d’aquest instrument, cal esmentar l’hongarès Jösef Kämpfer (1735-1788) o el venecià D. Dragonetti (1763-1846), professor a París i amic de J. Haydn, L. van Beethoven, F. Liszt i G. Rossini. Ja al segle XX, al començament de la dècada del 1920, cal recordar Serge Koussevitzky o Gari Karr. La tècnica més virtuosa es desenvolupà a partir del 1950, amb noms com el de l’americà B. Turetzky, l’anglès B. Guy o l’alemany Klaus Stoll. Tocat bàsicament en pizzicato, el contrabaix és indispensable en tota mena de formacions de jazz i de música lleugera. Amb la progressiva incorporació d’instruments electròfons, però, la majoria de formacions de música popular moderna utilitzen el baix elèctric en lloc del contrabaix. Sovint conegut amb el nom de verra, és també l’instrument greu de la cobla.
Bibliografia
- Baines, A.: Historia de los instrumentos musicales, ed. Taurus, 1985
- Baines, F.: What exactly is a Violone?, "Early Music", 5, 1977
- Carlin, S.: Il contrabasso, Ancon, Milà 1974
- Cohen, I.H.: The Historical Development of the Double Bass, Nova York 1965
- Praetorius, M.: Syntagma musicum, Wolfenbüttel 1614-20