Tradicionalment, el que s’imita és una entitat temàtica, com ara un motiu o un tema. Una peça basada en el contrapunt imitatiu pot ser monotemàtica (com és el cas de la fuga) o politemàtica (com és el cas de la canzona). La imitació ha estat una de les relacions entre les veus més utilitzades en la música occidental, en particular des de l’Edat Mitjana fins al final del Barroc. En l’Edat Mitjana es poden mencionar, com a exemples de formes que es basen en la imitació, la chanson polyphonique, el motet, la caccia i la chace (denominacions inicials, aquestes dues últimes, de cànon). Durant el Renaixement, el contrapunt imitatiu fou omnipresent en les misses, els motets i la música litúrgica en general, i donà peu a un estil imitatiu molt sistemàtic, conreat per A. Willaert o Palestrina, que rep el nom d’imitació contínua (durchimitation). Pel que fa als gèneres instrumentals del Barroc, participen de l’estil imitatiu la canzona, conreada pels germans Gabrielli al segle XVI i per G. Frescobaldi al XVII, el ricercare, la tocata, la invenció i la simfonia, conreada aquesta última per J.S. Bach, entre d’altres. La fuga és l’última forma basada en aquest tipus de contrapunt. En el Classicisme i el Romanticisme, el contrapunt imitatiu ja no fou un principi organitzatiu, encara que podia tenir lloc en un desenvolupament de la forma sonata o en alguna de les variacions d’un cicle de variacions. Durant el segle XX, l’ús del cànon per part del dodecatonisme i del serialisme suposà una revifalla del contrapunt imitatiu.
m
Música