J.S. Bach: Suite anglesa núm. 4 en fa M, BWV 809, III Courante (fragment)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Sol ser de forma binària i tenir el començament anacrústic. Sorgida al segle XVI, segurament com a varietat de la branle, al segle XVII s’incorporà a la suite barroca com a segona dansa, després de l’allemande. Th. Arbeau (Orchésographie, 1588) en descriví detalladament la coreografia i M. Mersenne (Harmonie Universelle, 1636) la definí com "...une course sautelante d’allées et venues... ". Al llarg del segle XVII la seva evolució estigué marcada per la progressiva diferenciació estilística entre la corrente italiana, ràpida i de caràcter lleuger (sovint en compàs compost), i la courante francesa, més lenta, refinada i solemne, semblant a la sarabande. Conreada no tan sols pels compositors italians (G. Frescobaldi, A. Corelli) i francesos (F. Couperin, J.H. d’Anglebert), sinó també pels anglesos (Fitzwilliam Virginal Book) i els alemanys (J.H. Schein, S. Scheidt), la courante arribà al seu punt culminant en l’obra de J.S. Bach, i després, a mitjan segle XVIII, desaparegué completament.