En funció dels intervals entre les notes d’un acord es parla de disposició tancada quan les notes que el constitueixen, excepte el baix, no poden estar més juntes; de disposició oberta quan les mateixes notes (mitjançant canvis d’octava) estan més separades, o de disposició mixta quan una part de l’acord té una disposició tancada, i l’altra part, una disposició oberta (ex. 1).
Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
S’entén per disposició tímbrica d’un acord la manera en què aquest està instrumentat, tenint en compte la relació que hi ha entre la col·locació de les notes de l’acord (quant al registre) i l’elecció dels instruments que els donen timbre.
La instrumentació d’un acord admet tres possibilitats pel que fa a la diferenciació tímbrica: amb un únic timbre (cada nota de l’acord amb un mateix timbre instrumental), amb diversos timbres (instrumentant l’acord amb dos o més timbres diferents) o amb sobreposició de timbres (una mateixa nota de l’acord instrumentada amb dos o més timbres diferents). La disposició tímbrica en el segon i el tercer supòsits també pot ser, segons el tractat d’orquestració de N. Rimskij-Korsakov (1913), de tres tipus: per superposició, és a dir, mantenint l’ordre de les tessitures dels instruments més aguts sobre els més greus en instrumentar l’acord; per creuament, que té lloc, quan una nota de l’acord més aguda que una altra està instrumentada per un instrument més greu; i finalment per enquadrament, és a dir, quan en un acord de tres o més notes les extremes estan instrumentades per un mateix timbre i les internes per un altre, enquadrant els timbres de les notes internes dins les extremes de l’acord (ex. 2).
Exemple 2
© Fototeca.cat/ Jesús Alises