Més en particular, expressió amb la qual s’acostumen a definir les obres de R. Wagner després de Lohengrin (1848). El mateix compositor intentà normativitzar la denominació dins els seus escrits estètics, però ho feu de manera contradictòria, o almenys equívoca. Deixant de banda les mateixes reflexions de Wagner, molts crítics i historiadors han convingut a anomenar drama musical les obres que van des de la tetralogia Das Rheingold ('L’or del Rin') fins a Parsifal. Les característiques d’aquest període són la utilització del leitmotiv (no la invenció, que fou obra de H. Wolzogen), el desplegament d’un ideal melodicoformal que es coneix com a melodia infinita, i la integració de tot plegat en una concepció globalitzadora de totes les arts que convergeixen en l’òpera, l’anomenada gesamtkunstwerk ('obra d’art completa'). La concepció orgànica, que recolza en l’ús del leitmotiv, ha estat banalitzada o tergiversada sovint per alguns compositors, tant contemporanis de Wagner com posteriors. Sotmès a una constant variació, el leitmotiv wagnerià cercà alhora la unitat i la varietat. El concepte de melodia infinita defineix l’ideal de continuïtat, de prosa musical sense cesures ni recurrències formulàries. Finalment, el concepte de gesamtkunstwerk fa referència tant a l’obra com al seu creador. Wagner es considerava indistintament dramaturg, escenògraf o compositor, ja que en la seva ment tots aquests aspectes de l’obra eren concebuts de manera simultània. Gran part d’aquestes idees foren decisives per als grans conreadors posteriors del gènere com ara R. Strauss o A. Berg. Molt significativament, compositors suposadament tan allunyats de la influència alemanya com C. Debussy, G. Puccini o B. Britten sentiren igualment la seva influència.
Bibliografia
- Wagner, R.: Oper und Drama(1851), traducció catalana: Òpera i drama, Institut del Teatre, Barcelona 1995