La repetició en eco pot ser simple (ex. 1), doble (ex. 2) o triple (ex. 3), i cada repetició pot ser més curta que l’anterior. Aquest efecte fou utilitzat en la música vocal del segle XVI per autors com R. de Lassus (O là o che bon eccho) i L. Marenzio (O tu che fra le selve), i durant el Barroc, en què podia funcionar com a metàfora sonora del més enllà, en obres escèniques com ara l’òpera The Fairy Queen de H. Purcell o l’oratori Jephté de G. Carissimi. En la música instrumental, l’eco pot ser present al llarg de tot el moviment (W.A. Mozart: Notturno, KV 286) i anar acompanyat d’un canvi tímbric. Així, els segons violins en el 2n moviment de la Simfonia núm. 38 de J. Haydn fan eco amb sordina. Per extensió, el terme eco designa les peces que utilitzen aquest procediment com a element principal de la composició, del qual es deriven algunes de les seves característiques formals.
m
Música