L’encadenament dona dinamisme al discurs musical i n’assegura la continuïtat, sense afectar, però, la segmentació lògica de les parts. L’encadenament ritmicomètric més habitual té lloc quan el final d’una unitat formal coincideix amb el començament de la següent (ex. 1). Aquest fenomen rep també el nom de doble funció per el·lipsi, ja que es considera que la segona unitat formal s’avança una unitat mètrica (compàs, semicompàs, temps, grup de compassos) coincidint amb el final de la primera, de manera que hi ha una unitat mètrica que té la doble funció de final i principi alhora. En realitat no s’elimina cap unitat mètrica, sinó que les dues se superposen de manera que es pot dir que l’el·lipsi es produeix només a efectes comptables quan, per exemple, dues frases de quatre compassos ocupen, sonorament parlant, set compassos. D’altra banda, si l’acord (entenent per acord no solament el grau harmònic sinó també la disposició de les veus, la textura, la dinàmica, etc.) amb què acaba la primera unitat formal és el mateix amb què comença la segona (ex. 1), la sensació d’encadenament entre les dues unitats formals és més acusada que no pas si són diferents (ex. 2a i 2b, on es mostra l’acord que realment s’espera). L’encadenament ritmicomètric també és habitual entre seccions: entre un episodi i una exposició, en el cas d’una fuga; entre el solo i el tutti, en el cas d’un concert; entre el grup principal i la transició d’una exposició en una forma sonata, o entre el desenvolupament i la reexposició de l’esmentada forma. L’encadenament, indicat en ocasions amb el mot attaca, també pot tenir lloc entre alguns moviments d’una peça (Beethoven: Cinquena simfonia, opus 67, III i IV) o entre tots els moviments (F. Mendelssohn: Concert per a violí, opus 64).
D’altra banda, l’encadenament temàtic es produeix en aquells casos en què, per exemple, el motiu final d’una frase és reutilitzat com a motiu inicial de la següent (Mozart: Quartet de corda, KV 387, 1r mov., compàs 29 i següents); és un recurs força habitual en la música de J. Brahms (ex. 3) i que H. Schenker denominà knüpftechnik ('tècnica d’enllaç'). Finalment, cal esmentar que un mateix encadenament pot reunir tots dos tipus (ex. 4).