L’obra s’articulava seguint un fil narratiu que permetia enllaçar una alternada successió de cançons, romanços i villancets, presentats per diferents personatges que cantaven en les seves respectives llengües; en arribar al final, l’ensalada era rubricada amb una cita temàtica treta del repertori litúrgic. Les primeres definicions del terme procedeixen de la preceptiva hispànica del segle XVII: Sebastián de Covarrubias (1611) i Juan Díaz Rengifo (1644). El model de l’ensalada renaixentista l’establí Mateu Fletxa el Vell, a València, durant el segon terç del segle XVI. Els precedents ibèrics immediats es troben en dos villancets de Garcimuñoz i Francisco de Peñalosa conservats al Cancionero Musical de Palacio, i en les ensalades del músic i poeta lusità Gil Vicente. El contacte de Fletxa amb l’obra de Gil Vicente es degué produir en el context de la cort valenciana del duc de Calàbria, gràcies a la relació que el violista valencià Lluís del Milà mantingué amb la cort de Joan III de Portugal. Fletxa fou el primer compositor que sabé donar a l’ensalada una dimensió formal unitària mitjançant l’elaboració d’un fil narratiu que permetia presentar els diferents romanços i villancets a través dels successius personatges, que els cantaven en les seves respectives recreacions lingüístiques: castellà, català, gascó, portuguès, biscaí i una imitació del parlar dels esclaus negres que vivien a la Península. Fletxa compongué els textos i els motius musicals, sovint fent ús de la recreació musical d’un estil pseudopopular, amb la intenció de posar a l’abast de l’oient els misteris de la Nativitat i de la Pasqua del Senyor, amb una sàvia senzillesa, servint-se de recursos pedagògics de caràcter simbòlic i al·legòric. De vegades hi inseria també algun passatge que recreava la música instrumental mitjançant un llenguatge onomatopeic, la qual cosa fa pensar en la implicació de veus i instruments en la seva interpretació vocal, més encara si es té present la vinculació original del gènere amb la capella del duc de Calàbria. El model de l’ensalada fletxiana fou seguit i imitat per les noves generacions del segle XVI: Pere Alberc, Bartomeu Càrceres, Joan Brudieu i Mateu Fletxa el Jove. Aquest darrer, nebot de Fletxa el Vell, residí al convent carmelità de València aproximadament entre el 1522 i el 1564, i s’encarregà de recollir les ensalades del seu oncle, juntament amb les seves i les d’altres autors, per a fer-les imprimir a Praga el 1581. Alguns temes musicals de les ensalades d’aquests autors foren objecte de glosses i variacions instrumentals per part d’organistes i, especialment, violistes (E. de Valderrábano, 1547; D. Pisador, 1552, i M. de Fuenllana, 1554). A partir del segle XVII, l’ensalada traspassà algunes de les seves figures més representatives -els personatges negres, asturians i biscaïns- al nou villancet de Nadal, el qual fou magnificat en el decurs del Barroc.
Bibliografia
- Anglès, H.: Matheo Flecha: Las Ensaladas, Biblioteca Central, Barcelona 1955
- Gómez, M.C.: Mateu Fletxa (1481?-1553?). La Viuda (Ensalada), Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1994
- Gregori, J.M.: Ensalada, dins Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana, vol. 4, SGAE, Madrid 1999
- Romeu, J.: Mateo Flecha el Viejo, la corte literariomusical del duque de Calabria y el Cancionero llamado de Upsala, dins "Anuario Musical", núm. XIII, 1958
Complement bibliogràfic
- Fletxa, Mateu [El Vell]
- Anglès i Pàmies, Higini: Las Ensaladas (Praga 1581), Diputación Provincial de Barcelona, Biblioteca Central, Barcelona 1954
- Querol i Gavaldà, Miquel: Las Ensaladas de Mateo Flecha el Viejo, ca. 1481-1553: estudio histórico-técnico de este género musical. Discurso leído en catalán en la sala de actos de la delegación del Consejo..., Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Barcelona 1980
- Fletxa, Mateu [El Vell]
- Gómez i Muntané, Maria del Carme: La viuda (Ensalada), Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1992