Deixeble d’E. Jaques-Dalcroze, Rasse i I. Knorr, el 1916 es traslladà als Estats Units com a director musical de la Companyia de Dansa Maud Allan. El Premi Coolidge per la Suite per a viola fou l’inici del seu reconeixement. Influït, en un primer moment, per un romanticisme exacerbat, amb reminiscències orquestrals provinents de R. Strauss i C. Debussy, la seva adscripció a la causa jueva el portà a un melodisme curull dels elements de la música hebraica. Més endavant es decantà per un particular neoromanticisme (Concert simfònic per a piano i orquestra, 1947-48) i pel neoclassicisme amb la composició del seu Concerto Grosso núm. 2 (1952). Convençut que la música era el mitjà ideal per a expressar els diferents estats de l’esperit, la construcció de la melodia agafà en la seva obra musical una importància rellevant en considerar la base melòdica l’essència de la creació i l’element més capaç d’expressar els estats espirituals. Entre els seus deixebles cal destacar Q. Porter, Rogers i R. Sessions.