Les poques dades fefaents sobre la seva vida indiquen que estudià piano a Perpinyà. Després es traslladà a París, i fou admès al conservatori d’aquesta ciutat, on estudià amb A. Marmontel; posteriorment, però, abandonà el centre i començà a sovintejar els ambients bohemis de cafès com el Guerbois, on fou membre de l’anomenat grup de Batignolles, o el Cafè de Bade, entre d’altres. També participà en les vetllades del saló de Nina Callias -de nom Marie-Anne Gaillard de Villard-, on acudien destacats artistes contemporanis. Molt conegut en els locals del Barri Llatí de París, Cabaner, però, començà a sentir-s’hi estrany i decidí viure d’una manera més senzilla i dedicar-se a difondre les seves obres, fet que motivà la seva desaparició de la vida pública, fins al punt que el 1868 hom el donà erròniament per mort. Amic íntim de P. Verlaine, fou també membre de l’anomenat Cercle Zutique, on conegué A. Rimbaud, amb qui visqué una curta temporada, C. Cros, amb el qual l’uní també una estreta amistat, Valade, J. Mercier i d’altres. Conegué i tractà alguns pintors impressionistes francesos, com P.A. Renoir, que intentà ajudar-lo a sortir de la misèria en què vivia prop de Pigalle, P. Cézanne, el qual li regalà un quadre i intentà que Zola, amic també de Cabaner, li prestés ajut econòmic per tractar en un sanatori la tisi que patia, i E. Manet, que li feu un retrat. Algunes de les seves composicions foren interpretades en cercles privats, com una opereta pastoral, Idyle Comique, sobre versos de Molière. Se’n conserven poques obres, la majoria per a cant i piano, com Le Hareng Saur, amb text de Cros, L’archet i d’altres basades en textos de J. Richepin i T. de Banville. És autor també del Sonnet de Sept Nombres, estrany document musical amb referències a teories de Rimbaud, en el qual cada so té associat un color. Considerat un dels elements més pintorescos i genuïns de la bohèmia parisenca, morí, com molts altres artistes d’aquell temps, en la més extrema pobresa i oblit.