Quan el 1872 C. Franck fou nomenat professor d’orgue al Conservatori de París, la seva aula esdevingué una veritable classe de composició d’un gran rigor, innovadora i oberta a les noves tendències, però alhora també molt densa, tendent a la recerca d’obres monumentals, en les quals els conceptes de sobrietat i essencialitat eren del tot absents. Les seves obres es convertiren en un novell paradigma estètic del Romanticisme tardà. Franck incidí sobre els seus alumnes en la cura de la forma musical, seguint el model beethovenià; en la composició cambrística, procurant que s’emprés un criteri estètic diferent de l’estil de saló; en la recuperació del conreu simfònic, i en un treball harmònic complex, a partir de l’herència wagneriana que aprofundia el cromatisme. Alhora, els feu interessar-se en l’estudi de J.S. Bach i, en el terreny simfònic, en el guiatge de F. Liszt i la introducció de les estructures cícliques. Entre els seus alumnes hi havia V. d’Indy, H. Duparc, G. Lekeu, E. Chausson, A. de Castillon, D.V. Fumet , Ch. Bordes, J.G. Ropartz, P. Dukas, A. Magnard, P. Bréville, G. Pierné, L. Vierne i els organistes A. Guilmant i Ch. Tournemire. Fauré, que estudià amb Franck, es mantingué al marge del grup.