Derivat del llatí schola ('escola'), des de la Baixa Edat Mitjana ha tingut dos significats: d’una banda, els escolans (del llatí scholaris) com a membres d’una escola i, de l’altra, en una accepció més específica, aquells nens que formaven part de l’escola o capella de música, tant als monestirs i esglésies regulars com a les catedrals i d’altres esglésies seculars.
Els primers documents eclesiàstics occidentals estipulen que, seguint la tradició paulina, les dones no podien formar part de les scholae cantorum o capelles de música. Quan es desenvolupà la polifonia i es cantà a més de tres veus reals, a partir del final del segle XIII, les parts agudes -especialment el triplum ('tiple')- eren encomanades als nens, per la qual cosa es poden fixar en aquesta època les primeres escolanies o grups d’infants cantors que formaven part d’una capella en la qual hi havia també cantors masculins adults. Aquest és el cas, per exemple, de Montserrat. A partir del segle XVI, a la capella s’afegí un petit nombre d’instrumentistes que acompanyaven la polifonia, enriquint la qualitat tímbrica vocal, ornamentant els passatges adequats a la textura i substituint, si era el cas, les veus que mancaven.
Si tenien bona veu, els nens entraven en una capella com a escolà de cant cap a set o vuit anys d’edat. Allí eren atesos pel mestre de capella, que tenia cura de la seva educació musical, cultural i humana. La seva missió consistia en la interpretació de les parts agudes de la polifonia, habitualment els papers de tiple I i II, bé que en obres policorals podia haver-hi encara altres parts encomanades a la seva veu. Eventualment, podien ésser ajudats per falsetistes o per castrats, bé que aquest darrer cas fou prohibit a la música eclesiàstica des del concili de Trento. En canviar la veu, al voltant de tretze o catorze anys, podien romandre a la capella, on eren ensinistrats en la composició i la interpretació instrumental, o podien retornar a casa seva, amb la compensació d’un petit estipendi econòmic i de vestuari. En el primer cas, seguien els estudis fins a convertir-se en un bon instrumentista o un candidat a mestre de capella. Ambdues ocupacions eren molt buscades a l’Europa de l’Antic Règim (aquest fou, per exemple, el cas de F.J. Haydn). El fet d’haver-se format en algun dels grans centres eclesiàstics de prestigi dispensava sovint del concurs o oposició preceptuada en els càrrecs d’organista o de mestre de capella. Fins a la meitat del segle XIX, les escolanies foren l’escola habitual per a aprendre música a tot Europa.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Segarra i Malla, Ireneu: Curso de la voz del niño cantor (formación de escolanías), CCC, San Sebastián 1996
- Segarra i Malla, Ireneu: Formación de escolanías, según el método de la Escolanía de Montserrat, CCC, San Sebastián 1963