En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon tipus cítara de taula amb teclat. El seu mecanisme és molt similar al del clavicèmbal d’un sol teclat. Se’n distingeixen dos tipus principals: la poligonal i la travessera. L’espineta poligonal té les cordes paral·leles al teclat i tots dos ponts estan situats sobre la taula de ressonància, travessada pels saltadors, amb un sol registre de 8’. L’adjectiu poligonal deriva de la forma de la caixa, un polígon irregular amb un costat més llarg del qual sobresurt el teclat. Instrument típicament italià, la seva taula de ressonància és molt extensa i el seu so té un timbre més fosc que el del clavicèmbal. L’extensió oscil·la entre quatre octaves i quatre octaves i un quart. Fou molt utilitzada als segles XVI i XVII i posteriorment donà pas a l’espineta travessera. L’espineta travessera és un clavicèmbal petit. Les cordes estan inclinades respecte al teclat amb un sol registre de 8’. És possible que el seu origen sigui italià, ja que al final del segle XVII els francesos l’anomenaven épinette à la italienne. Com en el clavicèmbal, un pont està situat damunt del claviller, i l’altre, damunt la taula de ressonància. Així com l’espineta poligonal no té peus i es pot col·locar a qualsevol lloc, la travessera té els seus propis peus. Acústicament, l’espineta travessera és inferior a la poligonal i al clavicèmbal, amb un so més metàl·lic.
L’etimologia del mot espineta no és clara. Segons A. Banchieri, prové del fet que, al començament del segle XVI, visqué al Vèneto un constructor de clavicèmbals anomenat Giovanni Spinetti. D’altres creuen, en canvi, que el nom deriva de l’aspecte del plectre, semblant a una espina petita. Considerada de fet com un petit clavicèmbal portàtil, l’espineta fou l’instrument idoni per a acompanyar la veu. No tingué un repertori propi, però es nodrí de les transcripcions de danses i cançons fetes per al clavicèmbal. Entre els diferents tipus experimentals d’espineta cal esmentar l’épinette in crescendo, un instrument que, amb l’addició d’un mecanisme, permetia una certa variació de la dinàmica, cosa que incrementava la seva expressivitat.