Treballaren, al llarg d’un segle -de mitjan segle XVI a mitjan segle XVII-, en tot l’àmbit dels Països Catalans, i contribuïren al desenvolupament i la consolidació de l’orgue renaixentista català en el període més brillant de l’orgueneria catalana (flautats de 16 i 24 peus en façana, cadiretes, musetes, etc.).
El primer d’ells, Salvador (mort a Barcelona el 1599), possiblement originari de València, treballà conjuntament amb altres mestres orgueners com Perris Bordons, Perris Rabassa i Josep Bordons en els grans instruments de les seus de Barcelona (1559), Tarragona (1565), Girona (1566), València (1575) i Perpinyà (1584). També ho feu a les esglésies de Santa Maria del Mar, dels Sants Just i Pastor, de Santa Caterina, Sant Agustí i Sant Andreu de Palomar a Barcelona, i a Sant Esteve de Granollers, La Real de Perpinyà, Sant Joan de Valls i en l’orgue dels dominicans de Girona (1598), en el qual treballà juntament amb el seu nebot Pau. Aquest continuà la tasca a Mallorca, on s’establí el 1600. Bastí i mantingué l’orgue de la seu de Palma, en el qual introduí jocs de nasards i el salmer de corredores (1600-02), encara que pocs anys després (1620) hagué de refer-lo "com estava lo vell", no "a registris" sinó com abans. Innovà en els de Sant Jeroni i Sant Domingo de Palma, Sant Francesc de Sineu i Campos.