Al segle XIX la Simfonia núm. 3, 'Heroica' de Beethoven va ser el paradigma de la música heroica. La seva influència és clara, tant en obres simfòniques (les terceres simfonies de R. Schumann i J. Brahms), com en obres dramàtiques (el tractament musical del personatge de Sigfrid a la Tetralogia wagneriana) i també en obres orquestrals però manifestament programàtiques (Una vida d’heroi, de Richard Strauss). La vida d’un heroi pot incloure situacions molt diferents, per la qual cosa en la música considerada heroica es pot trobar des de l’exaltació triomfal (per exemple, l’inici de l’esmentada obra de Strauss) fins a l’elegia (les marxes fúnebres de l'Heroica i d'El capvespre dels déus), passant per la descripció de tota mena de lluites, tant militars com espirituals (la secció de desenvolupament del primer moviment de l'Heroica). L’estil heroic està prou ben definit per a esdevenir, fins i tot, objecte de paròdia: se’n pot veure un exemple a l’ària Frisch zum Kampfe ('Fresc cap a la batalla') d'El rapte del serrall de Mozart, en la qual la música militar contrasta amb passatges dubitatius. La por de Pedrillo, que es veu obligat a actuar heroicament però no se’n sent del tot capaç, queda així perfectament expressada.
m
Música