Normalment es basa en un únic aspecte tècnic en el qual es fa insistència durant tota la peça a fi que l’atenció i el treball de perfeccionament tècnic de l’intèrpret recaiguin sobre aquest. Abans del segle XIX, les obres escrites amb voluntat didàctica eren essencialment per a teclat i eren designades més aviat per termes com exercicis, lliçons, etc. Al principi del segle XIX, la creixent popularitat del piano, lligada a l’afició de la burgesia per la pràctica d’aquest instrument, va fer que autors com J.B. Cramer, M. Clementi o C. Czerny publiquessin nombrosos volums d’estudis per a piano. Ja en ple Romanticisme, i igualment per a piano sol, molts compositors van escriure els anomenats estudis de concert, obres de gran expressivitat i lirisme, no únicament concebudes per a la pràctica de la tècnica instrumental. Els estudis opus 10 i opus 25 de F. Chopin en són una de les mostres més conegudes. Altres exemples són els Symphonische Etüden, opus 13 de R. Schumann i els Études d’exécution transcendante de F. Liszt. Alguns autors importants del segle XX com ara C. Debussy, B. Bartók, S. Rakhmaninov, O. Messiaen o G. Ligeti també n’han escrit. Els estudis destinats a altres instruments també van ser compostos, majoritàriament, a partir del segle XIX. Durant el segle XX fins i tot algunes obres orquestrals van ser designades amb aquest terme, com ara els Quatre études pour orchestre d’I. Stravinsky.
m
Música