Actualment, es restringeix l’ús de la paraula a les seccions corresponents de la fuga i de la forma sonata.
En el cas de la fuga, l’exposició és constituïda per les diferents entrades de les veus que hi participen. Aquestes presenten, de manera obligatòria, el subjecte i la resposta, que poden estar enllaçats per una codetta i, de manera opcional, un o més contrasubjectes. L’exposició pot anar seguida d’una contraexposició. El terme també es pot aplicar a les posteriors entrades del subjecte i la resposta en tonalitats diferents a la inicial.
En el cas de la forma sonata, es considera que l’exposició està constituïda, tot i que l’esquema ha variat al llarg del temps, per un tema o grup principal en el to inicial, una transició, normalment modulant, un segon tema o grup secundari en el to de la dominant o del relatiu major (segons si el to principal és major o menor respectivament) i per una secció conclusiva. L’exposició de la forma sonata es repeteix amb la finalitat que l’oïdor es familiaritzi amb el material objecte de les pertinents elaboracions en la secció de desenvolupament. Aquesta repetició pot donar lloc a una retransició que enllaci el final de la secció conclusiva amb el grup principal.