A diferència de les notes i el ritme, que tenen una representació a la partitura que no ofereix gaires dubtes, els signes d’expressió, malgrat que amplien la informació sobre les intencions del compositor, permeten a l’intèrpret un marge en la seva apreciació, suficient i necessari per a construir la seva pròpia versió de l’obra. Els principals aspectes susceptibles de ser sotmesos a criteris subjectius són: el tempo, tant en les indicacions de tipus general (adagio, allegro, andantino, etc.) com en les modificacions ocasionals (ritardando, accelerando, etc.); les dinàmiques (forte, piano, mezzoforte, crescendo, decrescendo, etc.); les articulacions i accentuacions (legato, portato, sforzando, etc.); els recursos interpretatius propis de la tècnica de cada instrument (pedals, arcades, etc.), i el caràcter, referit a tota l’obra o bé a un passatge determinat (scherzando, maestoso, grazioso, etc.). Aquest darrer aspecte és el que es relaciona d’una manera més directa amb el concepte expressió, tot i que sovint el límit entre ells és bastant difús.
Les primeres indicacions relacionades amb l’expressió aparegueren al segle XVII. L’italià fou el primer idioma que s’utilitzà per a expressar-les i el que s’estengué més ràpidament. És per això que s’ha convertit en una mena de llenguatge universal de la música, amb un vocabulari genèric comprensible arreu del món. Des de molt aviat, però, hi hagué també compositors que feren servir el seu propi idioma, pràctica que ha anat creixent fins a l’actualitat, sobretot a partir del Romanticisme.