La relació entre la contracció d’aquest múscul i els músculs cricoaritenoides és el que determina la distensió muscular que acompanya la fonació de la veu de falset, tot obtenint com a resultat sonor una veu de timbre més lleuger i de registre més agut respecte a la veu de pit. El terme falset trobava el sentit del seu ús a causa de la seva projecció sonora inter fauces i no per una acceptació convencional de veu falsa o fingida: Manuel García (1847) fou qui observà que aquest terme provenia del llatí fauces i no de falsus. Al llarg de la història, però, ha estat objecte d’ambigües adscripcions tímbriques. Els tractadistes de cant dels segles XVI al XVIII, l’empraven per a parlar dels registres de la veu masculina, en identificar-lo, la majoria de vegades, amb el registre de la veu de cap. M. García ja va aclarir l’existència d’aquest registre tant a les veus femenines com a les masculines. En totes aquestes, el falset recobreix l’extensió d’una 12a (la2 al do♯3) de la part més aguda de la veu de pit, per la qual cosa coincideix amb aquesta en el seu enllaç amb el registre de la veu de cap. A. Panseron (1856) establí per a la veu de mezzosoprano els registres de pit, mezzo i cap, mentre associava el falset amb la veu de cap o voce mista quan descrivia la particularitat del contralto di tenore. E. Delle Sedie (1876) i G. Nava (1891), en parlar de la fusió dels registres que comportava la formació de la veu di mezzo o mista, continuaven identificant la veu de cap amb la de falset. M. Marchesi (1886) però, bo i admetent la divisió dels tres registres de García, preferia substituir el terme falset pel de medium, atès el tradicional ús que, al final del segle XIX, la veu de tenor feia encara del falset per aconseguir efectes de pianissimo en la zona aguda de la seva tessitura. La presència de falsetistes a les capelles eclesiàstiques fins a la meitat del segle XX ha col·laborat a mantenir aquesta popular confusió que identifica el registre de falset amb la veu masculina de cap.
Bibliografia
- García, M.: Traité complet de l’art du chant, E. Duverger, París 1847
- Jacobs, R.: La controverse sur le timbre du contre-ténor, Actes Sud, Arles 1985
- Marchesi, M.: Bel Canto: A Theoretical & Practical Vocal Method [París 1886], Dover, Nova York 1970
- Nava, G.: Metodo Pratico di Vocalizzazione per voce di Tenore con accompagnamento di Pianoforte, G. Ricordi, París 1891
- Panseron, A.: Metodo completo di vocalizzazione per Mezzo Soprano, Ricordi, Milà [s.d.]